10 de març, 2006

Només hi ha una nació: la seva

Al llarg del procés de reforma de l’Estatut s’ha dit més d’una vegada que si bé el reconeixement nacional era important, encara ho era més el canvi de sistema de finançament. Segons l’acord del PSOE (PSC inclòs) amb CiU i ICV, però, ni es canviarà el sistema de finançament –més enllà d’algunes modificacions– ni es reconeixerà Catalunya com a nació. No hi ha dubte que l’acord de finançament és un fracàs estrepitós. Però alhora, s’ha relativitzat l’absència del terme ‘nació’ a l’articulat, afirmant que la referència de què pensa una part del Parlament al respecte és suficient.

És curiós que el relativisme i pragmatisme dels nostres negociadors no tingui en compte que la seva contrapart avança just en la direcció oposada. Per exemple, si fos qüestió d’estalviar reiteracions, a l’ambiciós
Proyecto Nacional de Reformas de España (2005) impulsat per Zapatero no caldria que la paraula ‘nacional’ hi sortís més de cent vegades, sempre referides a Espanya. I és que per al poder polític espanyol, la negociació de la reforma de l’Estatut ha estat una ocasió magnífica per a corregir les desviacions de pluralitat nacional que encara quedaven des del reestabliment de la Generalitat.

No és pas estrany. Tot bon polític responsable, en el seu lloc, faria el mateix: no és època per a permetre posar en dubte qui és la nació. De fet, el catedràtic de Harvard Alberto Alesina i Enrico Spolaore han exposat en el llibre The Size of Nations (MIT Press, 2003) que la dimensió òptima d’una nació es mesura per l’equilibri de guanys entre els beneficis de la mida del país i els costos de la seva heterogeneïtat. És a dir, que sigui prou gran com per a abaratir costos, però no massa divers com per a encarir-los.

En aquest esquema, deixen clar que són nacions similars a Catalunya les que responen millor a aquest equilibri, perquè tenen l’avantatge de pertànyer a un mercat més gran, l’Europeu, i al mateix temps poden desenvolupar una democràcia suficientment pròxima al ciutadà. Ara bé, Alesina i Spolaore diuen que el monopoli de l’ús de la força segueix sent l’element distintiu màxim d’un Estat, malgrat el procés de globalització. Per això, justament, no ha estat gens innocent donar veu als dirigents de l’exèrcit espanyol pel que fa al reconeixement nacional de Catalunya.

Siguem sincers: en aquest procés de negociació, els polítics espanyols han jugat amb molta més intel.ligència que els catalans. Han sabut fer xantatge emocional al PSC dient que Zapatero perillava, han sabut entabanar ERC amb discursos republicans, i han sabut jugar en el moment oportú amb la fam de CiU. I de reforç, han emprat Bono i Sevilla per a contraposar poli bo amb polis dolents, i han comptat amb el PP aparentant ser un extrem, però coincidint amb l’objectiu de mantenir Espanya com a subjecte polític únic, sense dubtes. Amb la reforma pactada, ara sí, només hi haurà una nació: la seva. Bona feina.


Publicat a Tribunacatalana.cat (10 de març)

1 comentari:

Anònim ha dit...

Eduard,
Em dic Xavier, soc analista politic del partit nacional d'Escocia (SNP) al Parlament d'Escocia. M'agradaria que em donessis una adreca d'email.
Moltes gracies

Xavier
xavier.solano@scottish.parliament.uk