30 de març, 2006

Oportunitat perduda

L’estiu de 2004, un diputat socialista em deia il·lusionat que en aquesta legislatura Maragall i Zapatero podien solucionar l’encaix a Espanya de les dues principals comunitats nacionals diferenciades: Catalunya i el País Basc. La via, deia, era demostrar amb la reforma de l’Estatut català que l’Espanya plurinacional era possible, i abordar aleshores el conflicte basc a través d’un major reconeixement nacional d’Euskadi.

De fet, un any abans el candidat Maragall ja havia dit que davant el descontent català només hi havia dues alternatives democràtiques: o Espanya es transformava de veritat en un Estat plurinacional, on Catalunya s’hi sentís reconeguda; o Catalunya optava per separar-se’n i ser independent. Havia arribat doncs l’hora de demostrar amb fets i amb concrecions jurídiques que l’Espanya plurinacional era possible.

La diferència entre un Estat descentralitzat –federal o no– i un de plurinacional és que el segon reconeix la capacitat de decisió de comunitats amb identitat nacional diferenciada. Ferran Requejo ja ha explicat més d’un cop que l’aplicació d’aquesta plurinacionalitat requereix d’importants canvis constitucionals, en termes liberals de protecció i reconeixement de les minories nacionals i en termes democràtics de la seva participació en el sistema polític.

Però els diputats catalans, pressionats pels compromisos electorals, van iniciar una reforma d’Estatut deixant de banda la de la Constitució. La raó, deien, era que el PP no acceptaria la modificació constitucional. I malgrat això, es mantenia l’objectiu de reconèixer Catalunya com a nació en una Espanya com a Estat plurinacional, amb un sistema de finançament diferenciat i amb les competències protegides.

Justament aquest va ser l’èxit de l’acord de reforma aprovat pel Parlament: per primer cop, una proposta de mínims del 90% de diputats explicitava el caràcter nacional de Catalunya i la condició plurinacional d’Espanya. Intuïtivament, responia al que més endavant han mostrat les enquestes del CIS i del Centre d’Estudis d’Opinió: la majoria de catalans consideren Catalunya una nació, i gairebé la meitat vol que tingui estructures d’Estat –sigui federat o independent.

No cal ser un expert per a veure que la reforma de l’Estatut que finalment s’aprovarà al Congrés ja no respon a aquella lògica i no solucionarà el descontent català de què parlava Maragall. El reconeixement de la plurinacionalitat d’Espanya no ha estat possible ni amb les millors condicions. Que ningú s’enganyi doncs amb el final feliç: ERC ha fracassat i el PSOE ha guanyat, sí. Però més enllà dels partits, el descontent català seguirà amb més força que mai, i creixent.

Publicat a Canvi 16 (30 de març)