04 d’abril, 2006

Ciutadans, no súbdits

Poc després que el gener passat Zapatero aconseguís un suport majoritari per a reformar l’Estatut català sense reconeixement nacional, canvi de model de finançament ni blindatge competencial, es presentava el primer “estudi sobre la cultura política dels catalans”, elaborat pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat. Segons l’estudi, fet el desembre de 2005, un 47,2% de la població catalana major d’edat voldria que Catalunya tingués estructura d’Estat.

Concretament, un 32,4% opta perquè sigui un Estat dins una Espanya federal, i un 14,8% perquè sigui un Estat independent. En canvi, un 36% vol que segueixi sent una comunitat autònoma i un 10,1% que sigui una regió espanyola. No cal gaire perspicàcia per veure que, davant la proposta final de reforma d’Estatut, els partits que opten pel ‘sí’ només satisfan el 36% que vol seguir sent una comunitat autònoma més, donat que el model proposat és perfectament imitable per totes les altres.

Per a molta gent, la crescuda electoral d’Esquerra Republicana de Catalunya el 2003 responia, justament, a aquesta evolució sociològica. No tan sols les noves generacions són menys conformistes en matèria nacional, sinó que les més grans també s’estan cansant de la discriminació política, econòmica i infraestructural que objectivament Catalunya ha patit i segueix patint dels diferents governs espanyols.

El lideratge i el discurs de Josep Lluís Carod-Rovira va ser fonamental per a aquesta crescuda. Si analitzem l’evolució de la imatge pública d’ERC en els darrers deu anys veurem com l’argumentari de Carod ha alimentat progressivament el discurs d’Esquerra i dels seus dirigents: desacomplexament, proximitat, obertura, integració, honestedat, humanitat.

La coherència entre aquests elements i la pràctica del propi Carod van fer que moltes persones s’anessin incorporant al seu projecte. Persones normals, ciutadans i ciutadanes que aspiraven a un país més lliure, més humà, que no hagués de demanar perdó per existir. Ciutadans la vida dels quals no gira al voltant de la reflexió sobre el poder, sinó al voltant de les persones.

Tot partit però té un tàndem entre dirigents que impulsen el discurs públic i miren d’implementar-lo i un aparell que manté a punt la maquinària del partit: control de seccions locals, finançament, resolució de conflictes. I l’aplicació de la carta financera d’ERC als treballadors del Govern ha mostrat que hi ha un decalatge entre el discurs públic del partit i les pràctiques del seu aparell.

ERC és possiblement un dels partits amb un sistema de finançament més transparent. Però l’aparell comet un error fonamental en posar el partit per sobre de les institucions i confondre el rol dels càrrecs electes amb el rol dels dirigents governamentals. Perquè si bé els càrrecs electes com ara els diputats i regidors tenen la funció de promoure políticament els ideals del partit, els dirigents del Govern, a més de promoure els ideals, han de ser persones expertes amb capacitat de gestió. Confondre això és letal.

Tot i l’oportunisme de moltes crítiques, les pressions fetes perquè treballadors del Govern que no són militants ni alts càrrecs paguin part del seu sou a ERC, sumat a casos més greus, evidencien que es dóna més importància a la lleialtat al partit que no pas a l’eficàcia del projecte polític. Que el partit prioritza l’obediència dels càrrecs del Govern a les directrius de l’aparell per davant de la seva capacitat professional.

Carod es va esforçar a nomenar moltes persones que, independents o no, fossin professionals amb capacitat que coincidien amb el discurs d’ERC i que podien ajudar a transformar-lo en acció de govern. Posteriorment, moltes s’han trobat amb obstacles per part del partit i, en alguns casos, han acabat marxant. Segons diu Vendrell això no és un problema, perquè per a cada lloc hi ha moltes persones disponibles.

Si fos un observador d’un altre país, em limitaria a pronosticar que les pràctiques intransigents de control i exclusió per part de l’aparell d’ERC duran a un estancament del seu potencial de creixement electoral i, més endavant, a la seva davallada. Però resulta que, justament, ERC és l’únic partit que avui està donant resposta a aquest 47,2% de persones que volem estructures d’Estat per a Catalunya, i per tant el seu fracàs també ens afecta.

Un dels grans encerts de Carod a les eleccions de 2003 va ser reconèixer que s’havien comès errors en l’acció municipal, errors que calia corregir. Avui, els militants d’ERC, que en els darrers tres anys han patit una infinitud d’atacs majoritàriament injustos, haurien d’aturar-se un moment per a analitzar bé si alguna cosa està fallant en el seu projecte i en l’ampliació de la seva base social. Hi ha qui confon ampliar la base social amb ampliar les persones que depenen del partit. Però s’equivoca de ple.

Publicat al diari Avui (4 d'abril)

6 comentaris:

Maria do Carmo Belard-Kopke ha dit...

Comparteixo totalment la reflexió. No obstant crec que molts independentistes (com jo) no ens sentim ni sentirem mai representats per ERC: per raons ideològiques i per cultura diferent. Ens fa falta un partit independentista de caire lliberal, conservador. Hi ha espai per això però manca gent que tingui iniciativa,empenta i ganes de còrrer riscos.
Cordialment
Maria do Carmo Belard-Kopke
Secretària General
Fundació Catalunya-Portugal
www.fundcatport.org

Anònim ha dit...

Estimat Eduard,

Que no. Que ho deixis còrrer. Que el Puigi no et pot veure ni en pintura i tu ho saps. T'has fet masses enemics a ERC com per continuar llepant culs d'aquesta forma. De res et servirà.

I el tiet Carod, com tot en aquesta vida, s'acabarà. I el tiet Benach també, perquè algun dia haurà d'estudiar alguna cosa el pobre home. I tu hauràs de treballar, no creus? Que ja va sent hora...

Ai, amic Eduard, que patiràs en els propers deu anys. I nosaltres com riurem.

Palestra

(sempre torna)

Anònim ha dit...

Ja t'agradaria, palestru, que s'acabessin... però la raó és tossuda i el sectarisme, com tu, galdós.

Anònim ha dit...

Eduard,
procuro llegir-te a l’Avui i al bloc. Les teves anàlisis em solen semblar encertades. Empatitzo del tot amb les teves darreres dèries: que no (ens) amaguin les dades (enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió); que no (ens) hipotequin (no en el nostre nom) la generació postfranquista. Ànims. (Ens) cal no defallir. Des del desacomplexament, la proximitat, l’obertura, la integració, l’honestedat, l’humanitat, la crítica i l’autocrítica bastim, (ens) cal bastir, la nostra dignitat present i futura.
La Boecie visqué amargat. La seva noció de “servitud voluntària”, que d’això n’és prova, fa honorosa companyia al discurs dels pessimistes (realistes?) socials i polítics. Però (ens) cal difondre, encara enguany (segle XXI), resistents a les sirenes i a recer de cap mal astre, la distinció clarivident entre ciutadans i súbdits. Hem de superar l’Antic Règim. Parlem de Catalunya, parlem del món. I no defallirem.
David
P.s.: Ens coneixem, Eduard, de filo i d’alguns soparets. He deixat enrere èpoques intempestives i boiroses que, tanmateix, van enriquir el meu bagatge. D’un any ençà visc a Würzburg, entre Frankfurt i Nürnberg, fent de professor (aquesta vegada no pas d’institut) i defensant en terres germàniques la nostra dignitat. Tornarem al Heimat amb la meva companya no abans del 2009. Em plauria molt de donar-te l’adreça, per si mai passes per Alemanya i ens vols fer l’honor de visitar-nos, però desconec el teu e-mail (he estat incapaç de trobar-lo a les pàgines del College, etc.). Te n’ofereixo un de meu antic (el personal no és adient en el marc del bloc) i en consultaré la bústia per si ets tan amable de resar cosa, o.k.: dbg787@hotmail.com I una abraçada, einfach so.

Anònim ha dit...

Com sempre, cada vegada que algú posa el dit a la llaga d'ERC, del seu evident sectarisme puigcerconcensis de males pràctiques, surten en la seva defensa el matons amb patilles carregats d'odi bullent. I es que encara estem d'una hora lluny d'oblidar les formes de fer d'èpoques no tant llunyanes en que s'estorsionaba amb alegria i es feia callar sota amenaça.
A ERC hi ha gent que dia rera dia lluita per fer ombra, tapar i solucionar els conflictes que provoquen uns quants pesonatges provinents de l'aparell de partit.


Que ningú s'enganyi, la JERC és el cavall d'Atila d'ERC,i qualsevol que la questioni des de dintre serà expulsat o "convidat" a marxar en el millor del casos.En qualsevol cas serà perseguit per traïdor al partit.
Aquest sectarisme feroç ja s'ha vist , i s'està veient, en altres partits polítics a on no hi ha lloc per discernir. Però aquests d'aquí són cutres i tots amb el mateix "look" pugi.

Endavant les atxes¡ i que ningú amb patilles i vestit de negre i marró(que cutres¡¡¡) ens faci callar mai¡¡

Salut Eduard

Josep

Anònim ha dit...

Ei, Palestra, ja que parles d'estudiar potser els ho podries recomanar al Puigcercós i al Vendrell, que en una empresa privada no els voldrien ni de missatgers.

Bon blog, per cert.

Miquel