27 de juny, 2006

Estimada Marta

John Dewey deia que l’educació no es pot separar de la ciutadania democràtica, perquè els principis de convivència entre persones fonamenten l’organització de la societat. Dewey, a més d’influir en la filosofia de l’educació contemporània, va ser determinant per a la renovació pedagògica a Catalunya. Tot això ho sé per la Marta Mata, que quan fa tres anys vaig anar a estudiar a Chicago m’explicava entusiasmada com d’allà mateix, a principis de segle, Eladi Homs i Joan Palau Vera n’havien importat el model d’escola d’estiu, adoptat primer per la Mancomunitat, després per la Generalitat i sota la dictadura per Rosa Sensat.

És el cercle virtuós entre aquests tres grans àmbits: ciutadania, educació i política, el que fa tan extraordinària la vida i el llegat de la Marta Mata. La ciutadania que sap combinar responsabilitat i revolta, sense conformar-se amb la injustícia. L’educació que mai cedeix a la temptació del cinisme, que sempre veu en el somriure d’un infant tot el seu potencial personal i moral. La política que fa del diàleg i dels ideals la combinació més noble per a decidir com ha de ser la vida en comú, i no pas la lluita pel poder.

La Marta va esdevenir ciutadana a través de l’educació i de l’exemple de la seva mare, Àngels Garriga, que era mestra de Saifores. Lluny de pensar l’escola com la freda transmissió de coneixements i habilitats, tenia la convicció que l’educació havia de formar persones autònomes, capaces de crear el seu propi univers moral i el seu projecte de vida. Formar persones autònomes comporta formar ciutadans que pensin per si mateixos, que enlloc d’obeir siguin responsables de les seves pròpies decisions, i que facin del diàleg la manera d’establir les normes de convivència.

Aquesta visió no essencialista de la ciutadania permet entendre també el posicionament no dogmàtic de la Marta respecte la religió i la vida pública. La visió oberta que tenia de la laïcitat va alliçonar tant els sectors religiosos que volen mantenir privilegis com els sectors laïcistes que erròniament han interpretat la laïcitat de manera excloent. És així, des de les pròpies creences i sense cap mena d’anticlericalisme, com va donar suport a la demanda que la religió no formés part del programa lectiu escolar.

L’educació va esdevenir la vocació i la professió de la Marta, dignificant la figura del mestre i donant-li sentit, com ja havia fet la república. La negra, llarga i cruel nit del franquisme colpejava amb cruesa aquells ideals, però la Marta i altres educadors compromesos van aconseguir que la flama no s’apagués. I així, mitjançant el moviment de renovació pedagògica, molts joves mestres van aprendre que l’educació no era l’escola rònega i repressiva del règim feixista, sinó un projecte basat en l’estima i el respecte, per a transformar individus en persones.

El cercle virtuós el completa la política, que en la Marta no va ser anecdòtica. L’educació era la seva vocació i la ciutadania la seva condició, i va ser el compromís cap a ambdues que la va dur a la política. Com podia ser d’una altra manera? La democràcia havia arribat amb el país anorreat i la societat acostumada a tics autoritaris i a la violència ideològica. La Marta va optar per la política, de la mà de Joan Reventós, i va ajudar a dignificar-la. Va treballar per l’escola pública, l’escolarització en català i el civisme. I ens va recordar que la política és una tasca noble que vol fer del món una comunitat més justa i habitable, i no pas l’estèril i demagògica lluita pel poder que tants practiquen.

Ara la Marta ja no hi és. Aquest agost ens havíem de veure a Saifores i enraonar de tot i de res. I retrobar el seu somriure incansable, tan encoratjador. I la seva veu afable, que predisposava al diàleg. I els seus ulls petits i riallers, rere les ulleres. Ciutadania, educació, política. Només un verb engloba els tres mots quan són més nobles: estimar. La Marta Mata i Garriga va dedicar la seva vida a estimar, i per això ha estat tan estimada.

Fa uns anys, en l’aniversari d’Escoltes Catalans, la Marta ens deia que volia contribuir a que prenguéssim carrera d’aquell passat de renovació pedagògica per millor comprendre i compartir aquest present, i per millor continuar emprenent el futur. La torxa ha estat ben passada, doncs, estimada Marta.


Publicat a l'Avui (29 de juny)

06 de juny, 2006

Democràcia!

«Hi ha una manera de no perdre mai,
que és no aspirar a la victòria»

Jordi Pujol (1961)


La democràcia no es proclama, es practica. I el referèndum de l’Estatut mostra que tantes dècades sense democràcia a casa nostra no tan sols han influït en la manera de pensar de moltes generacions, sinó també en les pràctiques de tots aquells que cresqueren combatent un franquisme que mai no van vèncer.

Tan sols així es pot entendre el baix nivell de les campanyes que impulsen els partits, els del sí i els del no. I és que en definitiva, la proposta d’Estatut que es presenta a votació és el resultat del gran fracàs de tota la classe política catalana, que ha adoptat el curt termini tàctic amagat rere grans paraules buides.

Negociar comporta entendre les circumstàncies dels agents que negocien. I és obvi que ara els partits catalans ni es trobaven en la situació de 1932, amb risc de guerra civil, ni en la de 1979, amb l’aparell franquista que havia condicionat el redactat de la Constitució controlant els ressorts essencials de l’Estat. Ara era diferent.

Per primera vegada en la història era possible un procés democràtic en llibertat. Mai abans havíem tingut 25 anys de democràcia seguits, amb drets civils garantits, sistema de partits propi i institucions consolidades. Mai havíem pogut plantejar-nos serenament què volem ser. I què han fet, els qui tenien la responsabilitat de liderar-ho?

Van començar acceptant que la reforma es basés en la Constitució del 78. Van dir que si a la majoria de CiU i ERC s’hi sumava el PSC seria invencible. Després van acceptar la lectura constitucional més restrictiva per part del Consultiu perquè, deien, així no hi hauria cap retallada. I un cop autoesmenats, van acceptar el “cepillado” del Congrés.

Com que és requisit legal, ara ens demanen el nostre parer sobre la proposta retallada. Però després de tres dècades en què els partits han mirat de fagocitar tota expressió ciutadana no partidista –associacions, empreses, mitjans–, ens volen reduir a la seva lògica insinuant que no existeix opinió pròpia fora dels partits, i que tot posicionament significa enquadrar-se amb uns o altres.

És per això que obvien que els Estatuts del 32 i del 79 eren un o tot o res. Per això no parlen de l’error d’iniciar la reforma abans que ningú i sense tenir objectius marcats. Per això eludeixen els seus evidents canvis de parer durant el procés. I per això han generat aquest clima de tensió, de desqualificació i d’amenaça ideològica contra tot aquell qui no doni el vist-i-plau.

Però hem de fer memòria. Hem de recordar que l’objectiu de la reforma de l’Estatut no era un nou pacte del Majestic, sinó trobar el punt d’acord entre federalistes, confederalistes i independentistes per a definir què creiem que som, per a dir que Catalunya és una nació, i que Espanya no ho pot seguir ignorant rere l’aparença de descentralització regional que és l’uniformisme autonòmic.

Definir en l’articulat Catalunya com a nació era la pedra de toc democràtica, perquè comportava establir que tenim dret a decidir. Per això el PSOE ho ha bandejat sense contemplacions, mentre els partits catalans jugaven al tacticisme. Acceptar un articulat que ens defineix igual que 1979, doncs, és renunciar a reclamar els nostres drets democràtics com a comunitat política.

Aquest era l’únic mèrit de l’acord del 30 de setembre. No era la panacea, ni les Bases de Manresa, perquè es va fer des de la lectura restrictiva d’una Constitució que tothom sap que cal reformar. Però va saber trobar el punt d’acord majoritari sobre què volem que sigui el país, per sobre dels legítims projectes de cada partit.

El debat per tant no eren les competències, sinó el punt de partida democràtic. Per al PSOE i el PP, l’únic col·lectiu amb dret democràtic a decidir és el que representa el Congrés espanyol. I els partits catalans, tradicionalment, havien defensat que el col·lectiu que representa el Parlament de Catalunya té el mateix dret. És això, justament, el que ha caigut. És això al que renunciem.

La democràcia es basa en què no hi ha una sola visió del que és bo i el que no, del que és patriòtic i del que no. Som tots nosaltres, debatent i raonant, els qui ho hem d’establir. És evident que la proposta d’Estatut presentada dóna més capacitats que el del 79. Només faltaria! Però també és lícit tenir en compte si el que aporta justifica els costos d'una reforma d’Estatut ratificada en referèndum, un procés que no es pot fer cada quatre o vuit anys.

Hem de discutir arguments, enlloc d'apel·lar al patriotisme o a la por. Saber distingir estratègia de país de tàctica de partits. No desqualificar ni deixar-nos endur pel cansament mediàtic. I sobretot, davant la tensa hegemonia en favor del sí, no criminalitzar els qui dissenteixen. Perquè jo, i molts com jo, votarem ‘no’ per simple discrepància democràtica amb el que se’ns proposa, i no per cap consigna. Això és la democràcia.


Publicat al diari Avui (6 de juny)

02 de juny, 2006

La millor ajuda

Deixem un moment de banda el contingut del referèndum. Se n’ha parlat molt, i ja es veurà si la campanya permet convèncer prou gent que el ‘sí’ val la pena. Voldria obrir el debat sobre el rol que hi juguen els partits. Fa uns anys, tenint responsabilitats dins el Govern, vaig discrepar del president Pujol quan va dir que la política és essencialment cosa dels partits, i vaig defensar en un article que la política és cosa de tots. I ho vaig fer des del convenciment que la meva discrepància era en el com, no en el què.

Jo crec que en democràcia el sistema de partits és la millor fórmula per a representar interessos ciutadans. Però els partits sols, no. Ja sé que rere les associacions, plataformes, ONG, lobbies... també hi ha interessos. És cert. Per això tampoc no plantejo que siguin l’alternativa. La democràcia veritablement forta és aquella en què el poder està repartit, on ningú té l’exclusiva de res. On ni els partits es poden imposar a les associacions ni les associacions als partits. On les institucions públiques no poden controlar les empreses, però on les corporacions empresarials no són les que acaben decidint la política.

El mal regust d’aquest referèndum prové de la sensació que no hi ha espai fora dels partits. Que se’ns nega el dret a pensar, a opinar, a posicionar-nos, fora del que cadascun d’ells ha decidit. I això és pervers. Pervers perquè ens coarta la llibertat, i així, la junta d’una associació legítimament escollida recela de posicionar-se per por a l’amenaça dels partits. Però pervers, també, perquè això durà a què els partits acabin sent presoners d’ells mateixos. Dels seus aparells, de la tàctica electoral permanent. I sé de molts militants, diputats, dirigents, que intuïtivament ja ho estan percebent. La millor ajuda al sistema de partits és, doncs, paradoxalment, el que els agrada menys: negar-nos a acceptar ser reduïts a la seva lògica.


Publicat a tribunacatalana.org (2 de juny)