06 de juny, 2006

Democràcia!

«Hi ha una manera de no perdre mai,
que és no aspirar a la victòria»

Jordi Pujol (1961)


La democràcia no es proclama, es practica. I el referèndum de l’Estatut mostra que tantes dècades sense democràcia a casa nostra no tan sols han influït en la manera de pensar de moltes generacions, sinó també en les pràctiques de tots aquells que cresqueren combatent un franquisme que mai no van vèncer.

Tan sols així es pot entendre el baix nivell de les campanyes que impulsen els partits, els del sí i els del no. I és que en definitiva, la proposta d’Estatut que es presenta a votació és el resultat del gran fracàs de tota la classe política catalana, que ha adoptat el curt termini tàctic amagat rere grans paraules buides.

Negociar comporta entendre les circumstàncies dels agents que negocien. I és obvi que ara els partits catalans ni es trobaven en la situació de 1932, amb risc de guerra civil, ni en la de 1979, amb l’aparell franquista que havia condicionat el redactat de la Constitució controlant els ressorts essencials de l’Estat. Ara era diferent.

Per primera vegada en la història era possible un procés democràtic en llibertat. Mai abans havíem tingut 25 anys de democràcia seguits, amb drets civils garantits, sistema de partits propi i institucions consolidades. Mai havíem pogut plantejar-nos serenament què volem ser. I què han fet, els qui tenien la responsabilitat de liderar-ho?

Van començar acceptant que la reforma es basés en la Constitució del 78. Van dir que si a la majoria de CiU i ERC s’hi sumava el PSC seria invencible. Després van acceptar la lectura constitucional més restrictiva per part del Consultiu perquè, deien, així no hi hauria cap retallada. I un cop autoesmenats, van acceptar el “cepillado” del Congrés.

Com que és requisit legal, ara ens demanen el nostre parer sobre la proposta retallada. Però després de tres dècades en què els partits han mirat de fagocitar tota expressió ciutadana no partidista –associacions, empreses, mitjans–, ens volen reduir a la seva lògica insinuant que no existeix opinió pròpia fora dels partits, i que tot posicionament significa enquadrar-se amb uns o altres.

És per això que obvien que els Estatuts del 32 i del 79 eren un o tot o res. Per això no parlen de l’error d’iniciar la reforma abans que ningú i sense tenir objectius marcats. Per això eludeixen els seus evidents canvis de parer durant el procés. I per això han generat aquest clima de tensió, de desqualificació i d’amenaça ideològica contra tot aquell qui no doni el vist-i-plau.

Però hem de fer memòria. Hem de recordar que l’objectiu de la reforma de l’Estatut no era un nou pacte del Majestic, sinó trobar el punt d’acord entre federalistes, confederalistes i independentistes per a definir què creiem que som, per a dir que Catalunya és una nació, i que Espanya no ho pot seguir ignorant rere l’aparença de descentralització regional que és l’uniformisme autonòmic.

Definir en l’articulat Catalunya com a nació era la pedra de toc democràtica, perquè comportava establir que tenim dret a decidir. Per això el PSOE ho ha bandejat sense contemplacions, mentre els partits catalans jugaven al tacticisme. Acceptar un articulat que ens defineix igual que 1979, doncs, és renunciar a reclamar els nostres drets democràtics com a comunitat política.

Aquest era l’únic mèrit de l’acord del 30 de setembre. No era la panacea, ni les Bases de Manresa, perquè es va fer des de la lectura restrictiva d’una Constitució que tothom sap que cal reformar. Però va saber trobar el punt d’acord majoritari sobre què volem que sigui el país, per sobre dels legítims projectes de cada partit.

El debat per tant no eren les competències, sinó el punt de partida democràtic. Per al PSOE i el PP, l’únic col·lectiu amb dret democràtic a decidir és el que representa el Congrés espanyol. I els partits catalans, tradicionalment, havien defensat que el col·lectiu que representa el Parlament de Catalunya té el mateix dret. És això, justament, el que ha caigut. És això al que renunciem.

La democràcia es basa en què no hi ha una sola visió del que és bo i el que no, del que és patriòtic i del que no. Som tots nosaltres, debatent i raonant, els qui ho hem d’establir. És evident que la proposta d’Estatut presentada dóna més capacitats que el del 79. Només faltaria! Però també és lícit tenir en compte si el que aporta justifica els costos d'una reforma d’Estatut ratificada en referèndum, un procés que no es pot fer cada quatre o vuit anys.

Hem de discutir arguments, enlloc d'apel·lar al patriotisme o a la por. Saber distingir estratègia de país de tàctica de partits. No desqualificar ni deixar-nos endur pel cansament mediàtic. I sobretot, davant la tensa hegemonia en favor del sí, no criminalitzar els qui dissenteixen. Perquè jo, i molts com jo, votarem ‘no’ per simple discrepància democràtica amb el que se’ns proposa, i no per cap consigna. Això és la democràcia.


Publicat al diari Avui (6 de juny)

1 comentari:

Anònim ha dit...

bones Vallory,
Discrepo en la darrera part del teu article quan et posiciones pel NO com a via de discrepància democràtica.
Perquè has obviat certes incoherencies exercides quan l'abstenció al Senat que ha facilitat poder arribar al referèndum. Tampoc s'entèn que es digui no, però al mateix moment es faciliti la seva lliure ciculació, un no és no de totes totes.

Aquest cop, crec que la discrepància democràtica ve per l'abstenció, un vot crític, de càstig i indiferència vers a tots els partits per no defensar un projecte comú d'estatut i de país, uns per excès i uns altres per defecte.
Finalment, crec que és difícil votar "NO" perquè se'n fa molt difícil anar-me a dormir pensant que un pot arribar a votar el mateix que els partidaris del PP i que aquests faran us de cadascun dels vots del NO. Només pensar en les proclames que pot arribar a fer ACEBES amb els votants del no...
cuida't,
cesk