Estimada Marta

John Dewey deia que l’educació no es pot separar de la ciutadania democràtica, perquè els principis de convivència entre persones fonamenten l’organització de la societat. Dewey, a més d’influir en la filosofia de l’educació contemporània, va ser determinant per a la renovació pedagògica a Catalunya. Tot això ho sé per la Marta Mata, que quan fa tres anys vaig anar a estudiar a Chicago m’explicava entusiasmada com d’allà mateix, a principis de segle, Eladi Homs i Joan Palau Vera n’havien importat el model d’escola d’estiu, adoptat primer per la Mancomunitat, després per la Generalitat i sota la dictadura per Rosa Sensat.

És el cercle virtuós entre aquests tres grans àmbits: ciutadania, educació i política, el que fa tan extraordinària la vida i el llegat de la Marta Mata. La ciutadania que sap combinar responsabilitat i revolta, sense conformar-se amb la injustícia. L’educació que mai cedeix a la temptació del cinisme, que sempre veu en el somriure d’un infant tot el seu potencial personal i moral. La política que fa del diàleg i dels ideals la combinació més noble per a decidir com ha de ser la vida en comú, i no pas la lluita pel poder.

La Marta va esdevenir ciutadana a través de l’educació i de l’exemple de la seva mare, Àngels Garriga, que era mestra de Saifores. Lluny de pensar l’escola com la freda transmissió de coneixements i habilitats, tenia la convicció que l’educació havia de formar persones autònomes, capaces de crear el seu propi univers moral i el seu projecte de vida. Formar persones autònomes comporta formar ciutadans que pensin per si mateixos, que enlloc d’obeir siguin responsables de les seves pròpies decisions, i que facin del diàleg la manera d’establir les normes de convivència.

Aquesta visió no essencialista de la ciutadania permet entendre també el posicionament no dogmàtic de la Marta respecte la religió i la vida pública. La visió oberta que tenia de la laïcitat va alliçonar tant els sectors religiosos que volen mantenir privilegis com els sectors laïcistes que erròniament han interpretat la laïcitat de manera excloent. És així, des de les pròpies creences i sense cap mena d’anticlericalisme, com va donar suport a la demanda que la religió no formés part del programa lectiu escolar.

L’educació va esdevenir la vocació i la professió de la Marta, dignificant la figura del mestre i donant-li sentit, com ja havia fet la república. La negra, llarga i cruel nit del franquisme colpejava amb cruesa aquells ideals, però la Marta i altres educadors compromesos van aconseguir que la flama no s’apagués. I així, mitjançant el moviment de renovació pedagògica, molts joves mestres van aprendre que l’educació no era l’escola rònega i repressiva del règim feixista, sinó un projecte basat en l’estima i el respecte, per a transformar individus en persones.

El cercle virtuós el completa la política, que en la Marta no va ser anecdòtica. L’educació era la seva vocació i la ciutadania la seva condició, i va ser el compromís cap a ambdues que la va dur a la política. Com podia ser d’una altra manera? La democràcia havia arribat amb el país anorreat i la societat acostumada a tics autoritaris i a la violència ideològica. La Marta va optar per la política, de la mà de Joan Reventós, i va ajudar a dignificar-la. Va treballar per l’escola pública, l’escolarització en català i el civisme. I ens va recordar que la política és una tasca noble que vol fer del món una comunitat més justa i habitable, i no pas l’estèril i demagògica lluita pel poder que tants practiquen.

Ara la Marta ja no hi és. Aquest agost ens havíem de veure a Saifores i enraonar de tot i de res. I retrobar el seu somriure incansable, tan encoratjador. I la seva veu afable, que predisposava al diàleg. I els seus ulls petits i riallers, rere les ulleres. Ciutadania, educació, política. Només un verb engloba els tres mots quan són més nobles: estimar. La Marta Mata i Garriga va dedicar la seva vida a estimar, i per això ha estat tan estimada.

Fa uns anys, en l’aniversari d’Escoltes Catalans, la Marta ens deia que volia contribuir a que prenguéssim carrera d’aquell passat de renovació pedagògica per millor comprendre i compartir aquest present, i per millor continuar emprenent el futur. La torxa ha estat ben passada, doncs, estimada Marta.


Publicat a l'Avui (29 de juny)