La millor ajuda

Deixem un moment de banda el contingut del referèndum. Se n’ha parlat molt, i ja es veurà si la campanya permet convèncer prou gent que el ‘sí’ val la pena. Voldria obrir el debat sobre el rol que hi juguen els partits. Fa uns anys, tenint responsabilitats dins el Govern, vaig discrepar del president Pujol quan va dir que la política és essencialment cosa dels partits, i vaig defensar en un article que la política és cosa de tots. I ho vaig fer des del convenciment que la meva discrepància era en el com, no en el què.

Jo crec que en democràcia el sistema de partits és la millor fórmula per a representar interessos ciutadans. Però els partits sols, no. Ja sé que rere les associacions, plataformes, ONG, lobbies... també hi ha interessos. És cert. Per això tampoc no plantejo que siguin l’alternativa. La democràcia veritablement forta és aquella en què el poder està repartit, on ningú té l’exclusiva de res. On ni els partits es poden imposar a les associacions ni les associacions als partits. On les institucions públiques no poden controlar les empreses, però on les corporacions empresarials no són les que acaben decidint la política.

El mal regust d’aquest referèndum prové de la sensació que no hi ha espai fora dels partits. Que se’ns nega el dret a pensar, a opinar, a posicionar-nos, fora del que cadascun d’ells ha decidit. I això és pervers. Pervers perquè ens coarta la llibertat, i així, la junta d’una associació legítimament escollida recela de posicionar-se per por a l’amenaça dels partits. Però pervers, també, perquè això durà a què els partits acabin sent presoners d’ells mateixos. Dels seus aparells, de la tàctica electoral permanent. I sé de molts militants, diputats, dirigents, que intuïtivament ja ho estan percebent. La millor ajuda al sistema de partits és, doncs, paradoxalment, el que els agrada menys: negar-nos a acceptar ser reduïts a la seva lògica.

Publicat a tribunacatalana.org (2 de juny)