22 d’octubre, 2006

Abans de saltar la paret

Darrera el debat sobre els possibles pactes postelectorals hi ha visions distintes del país. Els qui defensen que en el nostre hi ha dos grans blocs, de dreta i d’esquerra, que representen models socials diferents, mantindran que la sociovergència no és recomanable i que el pacte nacional és anti-natura. Els qui en canvi defensen que aquest no és encara un país normal, preferiran el pacte nacional o un govern en minoria de CiU.

No cal ser un observador gaire hàbil per a descobrir que aquestes aproximacions teòriques tenen una aplicació molt distinta depenent de les persones al capdavant de cada una de les àrees de govern. Ja fa temps que els programes electorals han esdevingut documents de baix valor, perquè les decisions polítiques depenen més de qui hi ha al davant de cada àrea, i també de qui dirigeix efectivament l’executiu, que no pas de les sectorials dels partits.

Si bé és cert doncs que els compromisos electorals són rellevants, ho és encara més quines persones es trien per a governar. Molts cops, la lògica de les necessitats del país està contraposada amb la lògica de les necessitats dels partits, i sembla que això darrer ha estat un dels grans inconvenients del tripartit, on enlloc de l’esperat govern fort i prestigiós hi ha hagut massa compartimentació entre partits i faccions de partits, que ha eclipsat l’acció d’alguns bons governants.

Els reptes del nostre autogovern són de dos tipus: l’increment d’autogovern i el salt qualitatiu en les polítiques públiques. Pel que fa al primer, el peix està venut per deu anys: amb l’Espanya plurinacional promesa pel PSC que s'ha vist inviable, el salt a la paret nacional promesa per CiU ha acabat amb un Estatut reformat que Mas vol desplegar en dues legislatures. I pel que fa al segon, els partits haurien de poder veure que al país li cal un gran acord per a definir les polítiques que en aquests deu anys han de posar la societat catalana en cotes molt més altres de benestar, d’infraestructures, d’educació i ciència i de competitivitat econòmica.

Potser algú hauria d’anar pensant quines són les persones amb autoritat i capacitats suficients com per a dirigir aquesta dècada de canvi, i tal vegada s’arribaria a la conclusió que un govern en minoria no seria suficient. Mentre tant, unes altres generacions s’haurien d’anar preparant per a definir el país que volem quan, després d’aquests deu anys, toqui saltar la paret.

Publicat a l'Avui (22 d'octubre)

4 comentaris:

Josep ha dit...

Ben dit!!!

S'entén de les teves paraules que la pèrdua d'il·lusió en les pròximes elecions és consequència directa de la dictadura dels p... aparells de partit a la pasada legislatura.
Com sempre la mil·litància mal entesa, la del "...tu penja cartells, que ja et trobarem un càrrec al govern encara que siguis un perfecte però fidel, inepte", ha dinamitat la posibilitat d'un projecte de futur pel país mitjanament digne.

Que es fotin el butiflers!!!

Josep

Anònim ha dit...

Seria un bon començament poder votar les persones independentment del partit al qual pertànyen...

Anònim ha dit...

seria un bon començament poder votar les persones independentment del partit al qual pertànyen...

xavinho ha dit...

La qüestió hamletiana d'en Carod és: desespanyolitzo Montilla o desdretanitzo Mas... that's the question. Per cert, el mur espanyol és molt alt, encara!!