20 d’octubre, 2006

La lògica amic/enemic

Sembla que a la política catalana s’hi ha instal·lat còmodament la tesi plantejada per Carl Schmitt a finals dels anys 20 que diu que la política només es pot entendre des de la lògica amic/enemic. Segons Schmitt, en política no hi ha competidors, com en l’economia; ni adversaris de debat, com en l’ètica. Simplement, és confrontació contra l’“altre”.

L’aplicació d’aquesta lògica és molt pràctica per a les maquinàries electorals. Es premien els fidels, es castiguen els eclèctics. I així, es disminueix la dissidència, es dissimulen els errors propis i es magnifiquen el dels altres. Excel·lent. Amb una excepció, però. I és que la lògica amic/enemic, tan útil davant les convocatòries electorals, té efectes devastadors en el dia després, quan els partits que han de governar es troben que poques persones amb perfil professional alt vulguin deixar la seva feina per incorporar-se a l’acció de govern.

La campanya electoral està sent tensa. Ningú accepta cap crítica i es parla més de les errades dels altres que dels projectes propis. Ningú haurà pactat un mal Estatut. Ningú haurà fet una mala gestió del Govern. Ningú haurà menystingut la presidència de la Generalitat. Però si volem que algun dia puguem tornar a anar a votar estimulats perquè ens proposin un projecte de futur realista i il·lusionador alhora, no podem deixar de combatre la reduccionista lògica amic/enemic a què les maquinàries electorals, que marquen els ritmes dels partits, ens volen condemnar.

Publicat a Tribuna Catalana

1 comentari:

Palestra ha dit...

Si tan sols els aparells dels partits entenguessin que hi ha vida fora de les seves fòbies i obsessions electorals...!