27 de novembre, 2006

Declaracions d'amor

Algú deia que, en política, l’amor es demostra amb partides pressupostàries. Que acompanyin, afegiria, prioritzacions polítiques. Ara que som a les portes de tenir un nou govern, no estaria malament de recordar-ho, encara que sigui en dos extrems: la creació cultural i la recerca científica. Pel que fa a la primera, el desallotjament d’un centre autogestionat anomenat la Makabra, on es duia a terme una amplíssima activitat relacionada amb el circ, ha deixat al descobert els dèficits d’una política cultural que no ha sabut invertir en la base: els creadors joves, la promoció de l’amateurisme que és el fonament de futurs projectes consistents. A l’altre extrem, la política científica i tecnològica, que en els països punters és l’àrea més prioritzada, aquí va de negociat en negociat sense saber què fer-ne, fins a arribar al punt de preguntar als rectors qui podria ser un bon responsable. Un contrast evident amb el Departament d’Agricultura, que a ningú li ha passat mai pel cap que es fusioni amb cap d’altre. No deixem de sentir declaracions d’amor per la cultura i per la ciència. Però ni el Cirque du Soleil ni els premis Nobel neixen esporàdicament, com un bolet: neixen del suport social real, i de la priorització, també pressupostària, des de la base fins al nivell més excel·lent.

26 de novembre, 2006

Grans estratègies

La investidura del primer president de la Generalitat membre de la Comissió Executiva del PSOE culmina una etapa d’estratègies a les palpentes del catalanisme polític. Les diferents apostes per a una articulació diferent del marc legal entre Catalunya i Espanya han fracassat. L’Estatut aprovat no obre la porta al bilateralisme que reclamava CiU, ni a l’Espanya plurinacional que prometia el PSC, ni encara menys és cap etapa de cap procés cap a la independència. Tenim un Estatut a mida del PSOE i un president “autonòmic” que proclama la fi del discurs nacional.

Només fa tres anys, els socialistes catalans deien que un govern d’esquerres mostraria que una altra Espanya és possible, federal i plurinacional. CiU prometia el salt de la paret nacional, anant més enllà de la restrictiva lectura constitucional de 1978. I ERC proclamava que s’havia acabat una època on les formes eren dubtoses i el fons era poruc. Els resultats de tot plegat, tristos, ja els coneixem.

Al llarg d’aquest procés, els partits han generat ferides més enllà dels seus límits. Però per a arribar aquí no calia tanta sang ni tanta agror. Ni calia, en especial, exigir posicionaments davant les tàctiques partidistes de cada moment, ofegant tota espurna de dubte, de discrepància, de crítica. Perquè la majoria de gent, d’entitats, d’empreses, han de seguir la seva feina més enllà de qui governi. I perquè la lògica amic-enemic només du al desinterès i a l’abstenció o, potser pitjor, a nodrir el populisme.

El president Montilla diu que el seu és un programa de govern per a quatre anys, i que són les pròximes generacions les qui hauran de fixar noves metes nacionals per al país. També ho deia els darrers anys el president Pujol. Potser és una manera d’alliberar-se del risc de marcar metes nacionals pròpies i fracassar, com li ha acabat passant al conjunt del catalanisme polític i als seus brillants estrategs.

Publicat a l'Avui (26 de novembre)

19 de novembre, 2006

Dèficit d'infraestructures

Al final del procés estatutari, diverses institucions empresarials van demanar que es posés fi a l’etapa de reivindicacions catalanes i es comencés una etapa de tranquil·litat que beneficiés l’economia. Aquesta demanda, però, obviava que la premissa de partida és falsa: no és la reivindicació el que perjudica la nostra economia, sinó el dèficit que es reivindica.

En el cas infraestructural l’evidència no deixa lloc a dubte. El dèficit històric d’inversió pública els darrers cinquanta anys en relació al PIB comporta una xarxa d’autovies ridícula que ha de ser compensada amb autopistes de peatge, un sistema deficient de trens de rodalies, l’asfixia de l’aeroport del Prat (sis cops menys inversió que Barajas), i el retard injustificable del tren d’alta velocitat.

L’estudi recent de Germà Bel i Xavier Fageda sobre perspectives aeroportuàries a Catalunya mostra, en aquesta àrea, el doble eix que fonamenta el nostre dèficit infraestructural. D’una banda, el gran desequilibri en favor de Madrid de la inversió pública de l’Estat que no retorna en pagament de serveis. I d’una altra, l’impediment que Catalunya pugui compensar aquest greuge exercint polítiques pròpies. I així, tot i no dotar rodalies de RENFE ni l’aeroport del Prat, se’n nega rotundament el traspàs.

Costa de veure que el nou tripartit pugui capgirar aquesta situació que tant castiga la nostra competitivitat. El PSOE va tancar l’acord estatutari amb CiU, amb qui estava compromès a desplegar-lo. I les eleccions municipals i autonòmiques seran el pitjor escenari per a concessions d’aquest tipus. El tripartit no té cap eina per a forçar ja no unes polítiques més decidides contra aquesta situació, sinó tan sols una simple lectura positiva del desplegament estatutari. Si l’empresariat català no vol més reivindicacions tot i que els greuges segueixin sent evidents, potser hauria de dir-nos quina és l’alternativa.

Publicat a l'Avui (19 de novembre)

11 de novembre, 2006

Triar un president

S’ha dit que aquestes no eren unes eleccions presidencials, i és cert. Però a Catalunya, la presidència de la Generalitat és molt més que un càrrec. Junt amb el Govern i el Parlament, és una de les tres institucions que integren la Generalitat. En la campanya, dirigents socialistes insistien en la necessitat de donar continuïtat al canvi aconseguit fa tres anys. Sense defensar, però, que José Montilla encapçalés la candidatura. “L’important és el projecte”, em deien.

Ara, després d’haver perdut rotundament les eleccions, José Montilla serà investit president de la Generalitat. No dubto que sigui un polític treballador i seriós, ni tampoc que tingui legitimitat per ser president si té el suport de la majoria absoluta de la Cambra. El dubte que tinc és sobre els mèrits que l’han dut a ser president.

Només fa tres anys, Montilla era el nom d’un “capità” que es va imposar a Corbacho per presidir la Diputació de Barcelona. Un any després va saltar al Ministeri. Però sense haver-hi cap debat al PSC sobre la necessitat de renovar el president Maragall, ni sobre candidats idonis, a tres mesos de les eleccions Montilla es va implantar com a cap de cartell. Ni ombra de primàries.

Amb tots els respectes, José Montilla no ha liderat les forces que han dut al nou Govern. Més aviat, el seu principal mèrit ha estat no ser Artur Mas i canalitzar-ne el rebuig. Montilla ha estat un candidat infinitament més prefabricat del que podia ser Mas el 2003, i amb una experiència en política catalana molt menor. Per això, els qui tant parlen de participació no poden retreure que fem mala cara veient que tindrem un president que no s’ho haurà guanyat a les urnes, ni tan sols dins del partit. Haurà de ser la seva acció de govern la que demostri que no són els càrrecs els que fan honorables les persones, sinó les persones les qui, finalment, han d’honorar els càrrecs.

Publicat a l'Avui (12 de novembre)

04 de novembre, 2006

Socialistes juguen i guanyen

En teoria de jocs s’explica un model anomenat “dilema del presoner”, on dos jugadors que cooperant hi sortirien guanyant sempre opten per trair l’altre, perquè l’expectativa de guany individual és més alta tot i ser incerta. Resultat: els dos perden. És el que va viure el sobiranisme amb CiU i ERC en la negociació estatutària, on qui va acabar guanyant va ser Zapatero.

Ara, després de les eleccions, a CiU li ha tocat obrir negociacions, havent quedat primer a molta distància de la candidatura socialista, però no tanta com esperava. Al seu torn, ERC, expulsada del Govern en una legislatura convulsa, tornava a ser decisiva. Els dos jugadors sortien doncs en bones condicions, però tornen a repetir el mateix comportament.

CiU, que recela d’ERC com a aliada de govern perquè creu que no dóna prou garanties com a sòcia, i que confiava en el suport del PSOE, ha optat públicament pel pacte sòciovergent amb el PSC. Això ha facilitat que ERC, ja predisposada, opti prioritàriament per fer un nou tripartit, evitant a qualsevol preu i amb menys capacitat negociadora quedar fora del Govern.

Després d’errar-la amb la campanya del tot o res, CiU no ha vist que ERC podia oferir al PSC el que ells mai no cedirien: la presidència de la Generalitat i la centralitat que comporta. I enlloc de començar proposant un pacte de CiU amb ERC i PSC, que hagués mantingut obertes les portes als dos pactes bilaterals, l’opció clara de CiU pel PSC ha beneficiat els socialistes, que mentre feien esperar Mas negociaven un tripartit més governable, amb ERC entregada.

Allò que evita la cooperació en el dilema del presoner és la incomunicació dels dos jugadors, justament el que passa entre CiU i ERC, amb tots els ponts trencats. Possibles conseqüències: CiU quedaria fora del Govern tot i guanyar les eleccions. I Esquerra, a menys escons de distància del PSC, acabaria en un nou tripartit més collada que abans. Resultat: socialistes juguen i, havent perdut, guanyen.

Una nota final. Si el PSC fos una empresa i tingués aquest cop de sort, aprofitaria per a canviar cúpula i estratègia i poder així invertir la seva tendència electoral a la baixa. Montilla, tocat pels resultats, deixaria pas a un Castells que presidís el nou tripartit. Però això no passarà, com possiblement tampoc CiU i ERC aprendran la lliçó. Perquè els partits viuen en el curt termini i acaben ensopegant amb les mateixes pedres.

Publicat a l'Avui (5 de novembre)

01 de novembre, 2006

Una nova majoria

Després d’haver estat vint-i-tres anys l’alternativa de Govern sent el referent de la política municipal catalana, després que Pasqual Maragall hagués guanyat en vots les dues darreres eleccions, després de governar gràcies a ERC per després expulsar-la de l’executiu, el Partit dels Socialistes de Catalunya ha perdut les eleccions.

Tot i que Zapatero està en ascens a Espanya, tot i governar els principals ajuntaments catalans, tot i controlar la pràctica totalitat de l’executiu català, el PSC i José Montilla han obtingut uns mals resultats electorals, quedant segons tant en número de vots com d’escons, en una campanya en què plantejaven governar en solitari.

L’estratègia del tot o res de Convergència i Unió, d’altra banda, no ha resultat. Preveien més de 52 diputats i governar sols, i s’han quedat en 48. Però alhora, cal remarcar que han resistit el pas per l’oposició, que han resolt sense crisi el relleu de Jordi Pujol, i que han estat capaços de guanyar rotundament el PSC.

Esquerra, al seu torn, ha resistit la caiguda anunciada, només tres anys després d’iniciar un cicle de creixement que semblava imparable. Antoni Puigverd, parlant de Carod, deia que tothom mereix una segona oportunitat, però que en política molt poques vegades es concedeix. Els electors la hi han donat.

Intel·ligentment, com el 2003, ICV remarca que els partits d’esquerra han guanyat, sense dir que Montilla estava disposat a governar sense ells. I si bé ha pujat en escons, fruit d’una política còmoda que s’apuntava els èxits del Govern i en criticava els fracassos, no ha valorat que la suma PSC-ICV ha baixat en vots i escons estant governant.

Els resultats de Montilla li treuen autoritat política per ser president. No es pot oblidar que la seva candidatura és resultat d’un cop de força de l’aparell socialista bandejant el president Maragall, millor actiu polític. No van calcular que l’acció de govern de Castells, Tura, Nadal, Geli, Vallès o Valls podia acabar eclipsada per una candidatura improvisada que no convencia a ningú més que a ells.

Ara s’obren tres opcions. Una, el pacte nacional de CiU i ERC; dos, la reedició del tripartit; i tres, la suma de CiU i PSC. El triomf de CiU li dóna el dret a ser el primer a intentar formar govern. I la segona oportunitat d’ERC l’obliga a posar el comptador a zero i a demostrar si, realment, l’equidistància era alguna cosa més que una paraula recurrent.

Publicat a l'Avui (2 de novembre)