19 de novembre, 2006

Dèficit d'infraestructures

Al final del procés estatutari, diverses institucions empresarials van demanar que es posés fi a l’etapa de reivindicacions catalanes i es comencés una etapa de tranquil·litat que beneficiés l’economia. Aquesta demanda, però, obviava que la premissa de partida és falsa: no és la reivindicació el que perjudica la nostra economia, sinó el dèficit que es reivindica.

En el cas infraestructural l’evidència no deixa lloc a dubte. El dèficit històric d’inversió pública els darrers cinquanta anys en relació al PIB comporta una xarxa d’autovies ridícula que ha de ser compensada amb autopistes de peatge, un sistema deficient de trens de rodalies, l’asfixia de l’aeroport del Prat (sis cops menys inversió que Barajas), i el retard injustificable del tren d’alta velocitat.

L’estudi recent de Germà Bel i Xavier Fageda sobre perspectives aeroportuàries a Catalunya mostra, en aquesta àrea, el doble eix que fonamenta el nostre dèficit infraestructural. D’una banda, el gran desequilibri en favor de Madrid de la inversió pública de l’Estat que no retorna en pagament de serveis. I d’una altra, l’impediment que Catalunya pugui compensar aquest greuge exercint polítiques pròpies. I així, tot i no dotar rodalies de RENFE ni l’aeroport del Prat, se’n nega rotundament el traspàs.

Costa de veure que el nou tripartit pugui capgirar aquesta situació que tant castiga la nostra competitivitat. El PSOE va tancar l’acord estatutari amb CiU, amb qui estava compromès a desplegar-lo. I les eleccions municipals i autonòmiques seran el pitjor escenari per a concessions d’aquest tipus. El tripartit no té cap eina per a forçar ja no unes polítiques més decidides contra aquesta situació, sinó tan sols una simple lectura positiva del desplegament estatutari. Si l’empresariat català no vol més reivindicacions tot i que els greuges segueixin sent evidents, potser hauria de dir-nos quina és l’alternativa.

Publicat a l'Avui (19 de novembre)