26 de novembre, 2006

Grans estratègies

La investidura del primer president de la Generalitat membre de la Comissió Executiva del PSOE culmina una etapa d’estratègies a les palpentes del catalanisme polític. Les diferents apostes per a una articulació diferent del marc legal entre Catalunya i Espanya han fracassat. L’Estatut aprovat no obre la porta al bilateralisme que reclamava CiU, ni a l’Espanya plurinacional que prometia el PSC, ni encara menys és cap etapa de cap procés cap a la independència. Tenim un Estatut a mida del PSOE i un president “autonòmic” que proclama la fi del discurs nacional.

Només fa tres anys, els socialistes catalans deien que un govern d’esquerres mostraria que una altra Espanya és possible, federal i plurinacional. CiU prometia el salt de la paret nacional, anant més enllà de la restrictiva lectura constitucional de 1978. I ERC proclamava que s’havia acabat una època on les formes eren dubtoses i el fons era poruc. Els resultats de tot plegat, tristos, ja els coneixem.

Al llarg d’aquest procés, els partits han generat ferides més enllà dels seus límits. Però per a arribar aquí no calia tanta sang ni tanta agror. Ni calia, en especial, exigir posicionaments davant les tàctiques partidistes de cada moment, ofegant tota espurna de dubte, de discrepància, de crítica. Perquè la majoria de gent, d’entitats, d’empreses, han de seguir la seva feina més enllà de qui governi. I perquè la lògica amic-enemic només du al desinterès i a l’abstenció o, potser pitjor, a nodrir el populisme.

El president Montilla diu que el seu és un programa de govern per a quatre anys, i que són les pròximes generacions les qui hauran de fixar noves metes nacionals per al país. També ho deia els darrers anys el president Pujol. Potser és una manera d’alliberar-se del risc de marcar metes nacionals pròpies i fracassar, com li ha acabat passant al conjunt del catalanisme polític i als seus brillants estrategs.

Publicat a l'Avui (26 de novembre)