01 de novembre, 2006

Una nova majoria

Després d’haver estat vint-i-tres anys l’alternativa de Govern sent el referent de la política municipal catalana, després que Pasqual Maragall hagués guanyat en vots les dues darreres eleccions, després de governar gràcies a ERC per després expulsar-la de l’executiu, el Partit dels Socialistes de Catalunya ha perdut les eleccions.

Tot i que Zapatero està en ascens a Espanya, tot i governar els principals ajuntaments catalans, tot i controlar la pràctica totalitat de l’executiu català, el PSC i José Montilla han obtingut uns mals resultats electorals, quedant segons tant en número de vots com d’escons, en una campanya en què plantejaven governar en solitari.

L’estratègia del tot o res de Convergència i Unió, d’altra banda, no ha resultat. Preveien més de 52 diputats i governar sols, i s’han quedat en 48. Però alhora, cal remarcar que han resistit el pas per l’oposició, que han resolt sense crisi el relleu de Jordi Pujol, i que han estat capaços de guanyar rotundament el PSC.

Esquerra, al seu torn, ha resistit la caiguda anunciada, només tres anys després d’iniciar un cicle de creixement que semblava imparable. Antoni Puigverd, parlant de Carod, deia que tothom mereix una segona oportunitat, però que en política molt poques vegades es concedeix. Els electors la hi han donat.

Intel·ligentment, com el 2003, ICV remarca que els partits d’esquerra han guanyat, sense dir que Montilla estava disposat a governar sense ells. I si bé ha pujat en escons, fruit d’una política còmoda que s’apuntava els èxits del Govern i en criticava els fracassos, no ha valorat que la suma PSC-ICV ha baixat en vots i escons estant governant.

Els resultats de Montilla li treuen autoritat política per ser president. No es pot oblidar que la seva candidatura és resultat d’un cop de força de l’aparell socialista bandejant el president Maragall, millor actiu polític. No van calcular que l’acció de govern de Castells, Tura, Nadal, Geli, Vallès o Valls podia acabar eclipsada per una candidatura improvisada que no convencia a ningú més que a ells.

Ara s’obren tres opcions. Una, el pacte nacional de CiU i ERC; dos, la reedició del tripartit; i tres, la suma de CiU i PSC. El triomf de CiU li dóna el dret a ser el primer a intentar formar govern. I la segona oportunitat d’ERC l’obliga a posar el comptador a zero i a demostrar si, realment, l’equidistància era alguna cosa més que una paraula recurrent.

Publicat a l'Avui (2 de novembre)

1 comentari:

Josep ha dit...

... i a sobre ara al Parlament li surt un gra al cul dit Ciutadans.

Per l'amor de Déu!!!!

Josep