31 de desembre, 2006

Inconformisme raonat

L’any s’acaba, i un voldria escriure un article que generés esperança. Els canvis d’any, com els aniversaris, són petits moments que ens recorden que el temps passa i que les coses que s’havien de fer no poden quedar pendents indefinidament.

En analitzar la política catalana, però, costa trobar raons per a esperar escenaris de millora. D’una banda, el nou govern ha donat clares mostres, tot i les excepcions, que els interessos de partit han primat per sobre dels de l’eficiència en l’acció de govern. Una petita anàlisi del repartiment de competències i de qui han posat al capdavant dels diversos nivells de responsabilitat política ja ho explica prou.

D’una altra, la incidència de la política catalana sobre l’espanyola, en un moment de desplegament estatutari i de negociació de finançament, és perfectament descriptible. Ara podem recordar la crítica hipòcrita al tàndem del govern Pujol amb el grup parlamentari de CiU al Congrés, davant una estructura de l’Estat que impedeix que el govern català tingui capacitat real d’incidència sobre el legislatiu. Quina és ara l’eina de negociació del govern?

Mentre tant, comencen a aparèixer els resultats del conformisme davant l’Estatut retallat. Aquella onada opinadora que desqualificava els qui ens hi vam oposar, ara calla quan s’evidencia que no tenim sistema de finançament propi. I no tan sols això: el reial decret dels ensenyaments mínims per a l’ESO, que envaeix competències del nou Estatut, s’ha aprovat amb el vot del ministre Clos. Potser ara els apòstols del federalisme autonòmic començaran a entendre què significa ser una “comunitat autònoma” més.

Davant de tot això, però, la pitjor actitud és el desànim. És cert que la feina a fer és molta. Però també ho és que hi podem ajudar si mantenim l’inconformisme raonat de pensar que aquest país es mereix una millor política. Bon any!

Publicat a l'Avui (31 de desembre)

24 de desembre, 2006

Reptes que van més enllà

Un dels plaers de ser soci d’Òmnium és rebre la seva revista. D’una manera moderna i desacomplexada, tracta qüestions clau a l’entorn dels tres eixos que li donen sentit: país, cultura i llengua. Per exemple, explicant el programa Quedem?, una magnífica iniciativa de l’entitat destinada a fomentar la relació entre persones nouvingudes a Catalunya i les que ja hi porten anys vivint, practicant el català tot coneixent el territori.

El reportatge sobre la rumba, reivindicant l’argentí-català Gato Pérez, també mostra aquesta nova etapa d’Òmnium amb un enfocament ampli de la identitat catalana, agradable, inclusiu, tan necessari. Com ho va ser, de fet, l’actuació de Sisa cantant “Qualsevol nit pot sortir el sol” a la recent celebració de la Nit de Santa Llúcia, a Girona.

Quan sentia el públic acompanyar la cançó, pensava que quan es va composar fa trenta anys el que representava Sisa i el que representava Òmnium estaven enormement allunyats. Moltes coses han canviat al país, des d’aleshores; i és encoratjador saber que el treball tenaç dels qui aquests darrers temps han composat la Junta d’Òmnium està obtenint uns bons fruits.

Hi havia un ambient enrarit i tens, a Girona, i una nombrosa representació del Govern. Ningú no semblava estar còmode del tot. Hi assistia José Montilla, i part del públic no sabia com reaccionar quan va prendre la paraula com a president. El seu discurs va ser encertat, però la imatge final, de tota la mesa presidencial sobre l’escenari cantant els Segadors, va retornar la sensació estranya.

Temps d’incerteses. Però si alguna cosa ens va quedar clara als qui hi vam assistir és que tenim sort de poder comptar amb institucions independents com Òmnium que, en moments de desorientació política de molta gent, sàpiguen mantenir la dignitat i fermesa, superant les tàctiques de partit i recordant que el país té reptes que van molt més enllà.

Publicat a l'Avui (24 de desembre)

18 de desembre, 2006

Novament la llengua?

En l’etapa postnacional en què hem entrat, on feliçment els debats identitaris han deixat pas a polítiques que tracten sobre allò que preocupa de veritat a la gent, no deixa de ser atabalador que s’hagi de tornar a parlar del tema lingüístic.

A Catalunya, com és sabut, la llengua catalana és parlada i escrita per tothom, pel que la discriminació positiva ja no té cap sentit. Tot allò que Francesc Ferrer va documentar de polítiques sistemàtiques de substitució lingüística era, ben mirat, exagerat. El català té bona salut, fins al punt que presentadors d’estiu de TV3 es poden vantar de parlar-lo ple d’incorreccions perquè “és el de la gent del carrer”.

Jo comprenc que en una època en què la competència televisiva augmenta, el Govern espanyol no vegi raó per perdre el temps dedicant part de la programació de la “seva” televisió a emetre en català. Ja hi ha les “autonòmiques”, per a això. En impostos hem de ser tots iguals, però la llengua que ens iguala només és una: l’espanyola de veritat.

També és evident que el nostre sistema educatiu és insuficient en l’ensenyament d’aquesta llengua comuna, potser fruit d’una política lingüística excloent que feia com Franco però al revés. El detall que siguem un dels pocs països del món on el seu president no pugui expressar-se correctament en la llengua pròpia és, justament, un detall. L’important és garantir que aquesta mania d’uns quants de parlar català no acabi fent que no coneguem cap altra llengua.

És cert que, potser, això de l’autogovern de què tant hem parlat els darrers anys hauria fet desitjable que fos el Govern català qui decidís augmentar l’ensenyament del castellà, donat que el conseller s’hi mostra del tot favorable. Però si el govern progressista de l’Estat ja legisla bé, com amb la Llei de Dependència, ¿per què amoïnar-nos a fer-ho nosaltres? Quin descans haver arribat, per fi, a l’etapa postnacional!

Publicat a l'Avui (17 de desembre)

10 de desembre, 2006

Partit, Parlament i Govern

Possiblement, la major legitimitat dels parlamentaris britànics prové de que tots i cadascun d’ells ha hagut de guanyar individualment les eleccions en la seva corresponent constituency, inclús el propi primer ministre. De fet, tots els ministres del Govern britànic han de ser nomenats d’entre els parlamentaris, i per tant la llibertat del primer ministre de formar govern sempre es limita als parlamentaris ja elegits, que al seu torn s’ho han guanyat a les urnes.

Si tímidament girem la vista al nostre sistema polític ens pugen els colors. En el nostre sistema, com lúcidament observava en Vicenç Villatoro, els nostres parlamentaris han de ser més fidels al partit –que és de qui depèn que segueixin– que no pas a la ciutadania, que no té opcions per a escollir. Això sí, tothom parla de participació i s’exclama davant de l’augment de l’abstenció.

La recent composició del Govern de la Generalitat ha reforçat encara més aquest model. L’any 1999, els resultats ajustats van fer que els parlamentaris que entraven al Govern haguessin de deixar la seva acta de diputat, una tradició que es va mantenir el 2003. Resultat: votem unes llistes al Parlament que no ens permeten separar partit i programa, bons polítics i polítics nefastos; i a més, finalment, els qui entren al Govern deixen l’acta de diputat als qui anaven als darrers llocs.

Fa uns anys un amic criticava que s’elogiés els independents sense tenir en compte el compromís dels militants. En dues legislatures això ha quedat resolt, fent bona la tesi de Weber: les llistes electorals garanteixen feina als primers noms, i si s’entra al govern poc a poc els de darrera també estaran col·locats. El discurs de la gestió barrejat amb excuses ideològiques acaba amagant l’emergència d’una oligarquia política professionalitzada en mans de la qual, paradoxalment, està la reforma del sistema.

Publicat a l'Avui (10 de desembre)

03 de desembre, 2006

Obrir finestres al món

M’explica Dominic Keown, professor de la Universitat de Cambridge, que enguany 35 estudiants s’han inscrit a l’assignatura de llengua i cultura catalanes, seguint la línia ascendent dels darrers anys. Ni el professor ni els estudiants són del nostre país, però la combinació de la curiositat intel·lectual i la visió crítica del seu treball, igual que la de les universitats d’arreu on hi ha Catalan Studies, contribueix a difondre la nostra manera d’entendre el món i, al mateix temps, a transformar-la.

Plena d’il·lusió, la novaiorquesa Mary Ann Newman em dóna a conèixer les moltes iniciatives que està impulsant a la seva ciutat des de l’Institut Ramon Llull i també des del Catalan Center de la NYU: una exposició al Metropolitan Museum sobre el modernisme i les avantguardes catalanes, deu dies d’activitats culturals punteres que ompliran Manhattan al març, i fins i tot una possible exposició a la Zona 0 sobre el Born de Barcelona comparant els dos 11-S.

La presència catalana al món té, doncs, possibilitats molt més grans que el testimonialisme o el folklorisme. Poca gent coneix, per exemple, que a Democracy and Redistribution, premi al millor llibre en economia política de l’American Political Science Association, l’acadèmic de Princeton Carles Boix hi recull les importants implicacions econòmiques que va tenir l’abolició de les institucions nacionals catalanes el 1714, més enllà de la qüestió simbòlica que tant ens obsessiona.

El Govern té la gran oportunitat d’ajudar a obrir finestres al món, mitjançant la nostra cultura i la nostra recerca, en complicitat amb la molta gent que ja hi està treballant. Una presència internacional que ha de servir no tan sols per a compartir el que som, el que tenim i el que fem, sinó també per a conèixer què es fa, aprendre dels altres i poder tenir visions crítiques intel·ligents de nosaltres mateixos que ens ajudin a millorar.

Publicat a l'Avui (3 de desembre)

01 de desembre, 2006

Bona feina

Una de les conclusions a què hem arribat molts dels “sense nom”, brillant concepte del també brillant Salvador Cardús referint-se als qui compartim complicitats nacionals, és que la discussió sobre les tàctiques de partit (pactes electorals i processos com el de l’Estatut) ha generat la percepció que aquesta complicitat ja no existeix.

I malgrat això, existeix. Certament, existeix en persones amb sensibilitat nacional allunyades de la vida política, que són la majoria, i que esperen que les institucions públiques siguin eficaces i, si pot ser, que evitin que el nostre país es provincianitzi. Però la complicitat també existeix, malgrat que molts s’ho vulguin negar, tant en persones que han tingut llocs d’alta responsabilitat en els governs Pujol i Maragall com ara en persones que les tindran en el govern Montilla.

Que hi hagi discrepàncies profundes en les estratègies a prendre no comporta desitjar que qui assumeix responsabilitats de govern ho faci malament. Ben al contrari: el país necessita que, governi qui governi, ho faci el millor possible i, a poder ser, amb la sensibilitat nacional que tants “sense nom” compartim. Bona feina, doncs, als qui han pres el risc aquest cop. Des de fora aplaudirem els encerts sense deixar de senyalar els errors.