18 de desembre, 2006

Novament la llengua?

En l’etapa postnacional en què hem entrat, on feliçment els debats identitaris han deixat pas a polítiques que tracten sobre allò que preocupa de veritat a la gent, no deixa de ser atabalador que s’hagi de tornar a parlar del tema lingüístic.

A Catalunya, com és sabut, la llengua catalana és parlada i escrita per tothom, pel que la discriminació positiva ja no té cap sentit. Tot allò que Francesc Ferrer va documentar de polítiques sistemàtiques de substitució lingüística era, ben mirat, exagerat. El català té bona salut, fins al punt que presentadors d’estiu de TV3 es poden vantar de parlar-lo ple d’incorreccions perquè “és el de la gent del carrer”.

Jo comprenc que en una època en què la competència televisiva augmenta, el Govern espanyol no vegi raó per perdre el temps dedicant part de la programació de la “seva” televisió a emetre en català. Ja hi ha les “autonòmiques”, per a això. En impostos hem de ser tots iguals, però la llengua que ens iguala només és una: l’espanyola de veritat.

També és evident que el nostre sistema educatiu és insuficient en l’ensenyament d’aquesta llengua comuna, potser fruit d’una política lingüística excloent que feia com Franco però al revés. El detall que siguem un dels pocs països del món on el seu president no pugui expressar-se correctament en la llengua pròpia és, justament, un detall. L’important és garantir que aquesta mania d’uns quants de parlar català no acabi fent que no coneguem cap altra llengua.

És cert que, potser, això de l’autogovern de què tant hem parlat els darrers anys hauria fet desitjable que fos el Govern català qui decidís augmentar l’ensenyament del castellà, donat que el conseller s’hi mostra del tot favorable. Però si el govern progressista de l’Estat ja legisla bé, com amb la Llei de Dependència, ¿per què amoïnar-nos a fer-ho nosaltres? Quin descans haver arribat, per fi, a l’etapa postnacional!

Publicat a l'Avui (17 de desembre)

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Muy interesante desde el punto de vista psico-sociologico... es difícil encontrar tantos complejos en un artículo tan corto.

Voy a intentar ayudarte a entender: no se trata de la lengua, se trata de las personas. Se trata de que yo valgo tanto como tú. Se trata de que no todos los catalanes comparten tu vision (estrecha, producto de mal leer la historia) de lo que es Cataluna. Se trata de que nosotros tenemos tanto derecho como tú a que a nuestros hijos les den clase en el idioma que nosotros queramos (castellano, chino o lituano) sobre todo si resulta que somos mas de la mitad de la poblacion.

Se trata de que esa Catalunha tuya; que es catalanufa, aburrida, patética, oscura, provincial y pueblerina... esa cataluna no es mi cataluna. No es nuestra cataluna.

Se trata de que tenemos tanto derecho como tú de ser catalanes y de que cataluna sea un sitio donde podamos sentirnos comodos.

Se trata de que vosotros, pijitos, os habéis llegado a creer que de verdad catalunya sois solo vosotros. De que de verdad os habéis creédo la invencion surreal (e idiotica) de una "realidad" nacional a espaldas de la mayoria de vuestra poblacion.

Se trata de que esos charneguillos han empezado a decir que ellos tambien existen...

... en fin, perdon por las molestias... pero es mejor que os vayáis preparando, que vendran mas...

Yo te aconsejo que empieces aceptar que los demas tenemos tambien derechos, que existimos, que opinamos. No es que me preocupe mucho que lo aceptes, porque la cataluna catalanufa esta destinada a ser una parte del pasado. La fuerza de la razón, el peso de los derechos ciudadanos, la articulación democrática de los deseos de la mayoría la encamina inexorablemente a ser parte de alguna alcantarilla de la historia. El proceso será lento, la invención y acceso a la centralidad política de la cataluna catalanufa ha durado una generación. Su entierro no será mucho más rápido, pero es inevitable.

De todas formas, digo, te aconsejo que te vayas acostumbrando. Estaréis (estarás) más tranquilo si aceptáis (si aceptas) que los demás también tenemos derechos, y la voluntad de ejercerlos.

YuriBCN ha dit...

Em sap greu que hi hagi tant poc respecte per la cultura com a tal. És a dir, la llengua no és simplement i única el suport i vehicle de la cultura, sinó que en forma una part íntegra. Jo en parlo cinc, i veig que no em facilita simplement comunicar-me amb les persones que també les empren per a comunicar-se, sinó que m’obre finestres, o més aviat finestrals, a les seves cultures, de les quals en formen part. Per això l’anglès que fa servir un australià és força diferent (tot i no ser barrera a la comunicació) del que es fa servir al nord-est d’Estats Units, per exemple.

Així mateix i per aquesta raó, no puc entendre la indisposició d’aprendre i emprar la catalana per certs ciutadans de Catalunya. Evidentment, hi ha tota una cultura de castellanoparlants ciutadans de Catalunya que és tant respectable com qualsevol. Però no sé entendre el fet de que alguns d’aquests siguin refractaris a l’aprenentatge i l’ús del català com a vehicle de la seva comunicació diària, i també de la seva cultura i la dels demés catalans. Els ajudaria força a entendre el fet (acceptin o no que és diferencial) del català i Catalunya, que no negaran que hi és.

Finalment, quan a aquesta interjecció titllant la Catalunya d’en Eduard Vallory de “aburrida, patética, oscura, provincial y pueblerina”, discrepo, precisament pel que acabo d’exposar, i ho diu un català, nascut i format a Anglaterra, amb família i amics arreu i d’arreu del mon, amb família política (que son amics més que sogres i cunyats) andalusa. Em repugna el que comenta en “anonymous”, precisament perquè peca de tot el que critica. I recordem sempre que el catalanoparlant no és mai monolingüe. Parla el català i, com a mínim, una altra llengua.

Qui és l’avorrit, el patètic, l’obscur, el provincial i el “pueblerino”?