10 de desembre, 2006

Partit, Parlament i Govern

Possiblement, la major legitimitat dels parlamentaris britànics prové de que tots i cadascun d’ells ha hagut de guanyar individualment les eleccions en la seva corresponent constituency, inclús el propi primer ministre. De fet, tots els ministres del Govern britànic han de ser nomenats d’entre els parlamentaris, i per tant la llibertat del primer ministre de formar govern sempre es limita als parlamentaris ja elegits, que al seu torn s’ho han guanyat a les urnes.

Si tímidament girem la vista al nostre sistema polític ens pugen els colors. En el nostre sistema, com lúcidament observava en Vicenç Villatoro, els nostres parlamentaris han de ser més fidels al partit –que és de qui depèn que segueixin– que no pas a la ciutadania, que no té opcions per a escollir. Això sí, tothom parla de participació i s’exclama davant de l’augment de l’abstenció.

La recent composició del Govern de la Generalitat ha reforçat encara més aquest model. L’any 1999, els resultats ajustats van fer que els parlamentaris que entraven al Govern haguessin de deixar la seva acta de diputat, una tradició que es va mantenir el 2003. Resultat: votem unes llistes al Parlament que no ens permeten separar partit i programa, bons polítics i polítics nefastos; i a més, finalment, els qui entren al Govern deixen l’acta de diputat als qui anaven als darrers llocs.

Fa uns anys un amic criticava que s’elogiés els independents sense tenir en compte el compromís dels militants. En dues legislatures això ha quedat resolt, fent bona la tesi de Weber: les llistes electorals garanteixen feina als primers noms, i si s’entra al govern poc a poc els de darrera també estaran col·locats. El discurs de la gestió barrejat amb excuses ideològiques acaba amagant l’emergència d’una oligarquia política professionalitzada en mans de la qual, paradoxalment, està la reforma del sistema.

Publicat a l'Avui (10 de desembre)

1 comentari:

Josep ha dit...

Mai hem de callar i sempre hem de poder dir les coses, als polítics, clares i ben altes, amb noms i cognoms si cal.Tant si les fan bé com si són de factura dubtosa, sobre tot en aquesta darrera situació.

Que cap "politicucho" es pensi que és Superman pujat a la parra i que només la Kriptonita el pot fer baixar!!

I que les Harpies els persegueixin per infames i mentiders.

Josep