Quo vadis, ERC?

Dues decisions recents d’ERC fan dubtar seriosament que la direcció d’aquest partit tingui una estratègia clara a mig i llarg termini, no en el sentit d’ocupar espais de poder, sinó en el de saber quin projecte polític de país es vol. Les dues decisions són el nomenament de Xavier Vendrell com a conseller i el posicionament a favor del vot nul al referèndum de l’Estatut.

El nomenament de Vendrell és una fugida endavant per no reconèixer que l’aparell d’ERC ha actuat amb sectarisme i ha donat directrius excloents que, un cop aplicades, han proporcionat munició per a desgastar Esquerra durant setmanes. Perquè la munició no era fictícia, i Vendrell, ERC i el Govern ho saben prou bé. Nomenar Vendrell conseller, doncs, sacrificant a més Carretero, ens empetiteix com a catalans i com a ciutadans. Els consellers no s’han de nomenar per a plantar cara a ningú, sinó per la seva capacitat de fer polítiques públiques. Però molt més important, ningú no ha de ser nomenat conseller, ni alt càrrec, com a premi a una disciplinada mala actuació.

D’altra banda hi ha qui deia que, mal menor, el nomenament de Vendrell com a conseller reforçaria la posició d’ERC contrària al nou Estatut. Però l’opció “preferent” pel vot nul acordada per la direcció republicana ens mostra que ni tan sols això. Batasuna va optar pel vot nul quan estava il·legalitzada, per a indicar que, tot i el caràcter il·legal, els electors seguien confiant-hi. Però ¿quina justificació té el vot nul a casa nostra? Els referèndums per a l’Estatut del 32, la Constitució del 78 i l’Estatut del 79 eren de blanc o negre: o Estatut o sense autogovern; o constitució o règim feixista. Però aquest cop, no.

Aquest cop la pregunta és més simple i sense amenaces: volem aprovar la proposta de modificació que ens presenten? Aprovem l’incompliment de la promesa feta per Zapatero d’acceptar la proposta del Parlament català? Aprovem la claudicació del PSC davant dels interessos del PSOE? Aprovem la nefasta negociació feta per ERC a Madrid? Aprovem la incapacitat de la Generalitat de defensar l’acord del Parlament? Aprovem la precipitació del pacte de CiU amb Zapatero? Aprovem, en definitiva, una proposta d'Estatut que no recull el que ens cal? És normal que qui cregui en el peix al cove o tingui esperances en el projecte polític de Zapatero voti que sí. Com també ho hauria de ser optar pel “no” si la proposta no ens satisfà.

Jo vaig ser dels qui van defensar un vot afirmatiu a la Constitució europea, i ho segueixo fent. Avui, tot i les negatives francesa i holandesa, ningú es planteja que Europa deixi de necessitar aprofundir en els seus mecanismes d’autogovern. El mateix ens passaria si sortís que no. En política, com a la vida, cal saber què es vol i també què no es vol. Ara bé, quan no se sap ni una cosa ni l’altra, aleshores el que no se sap és on es va.

Publicat a tribunacatalana.cat (28 d'abril)

Ciutadans, no súbdits

Poc després que el gener passat Zapatero aconseguís un suport majoritari per a reformar l’Estatut català sense reconeixement nacional, canvi de model de finançament ni blindatge competencial, es presentava el primer “estudi sobre la cultura política dels catalans”, elaborat pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat. Segons l’estudi, fet el desembre de 2005, un 47,2% de la població catalana major d’edat voldria que Catalunya tingués estructura d’Estat.

Concretament, un 32,4% opta perquè sigui un Estat dins una Espanya federal, i un 14,8% perquè sigui un Estat independent. En canvi, un 36% vol que segueixi sent una comunitat autònoma i un 10,1% que sigui una regió espanyola. No cal gaire perspicàcia per veure que, davant la proposta final de reforma d’Estatut, els partits que opten pel ‘sí’ només satisfan el 36% que vol seguir sent una comunitat autònoma més, donat que el model proposat és perfectament imitable per totes les altres.

Per a molta gent, la crescuda electoral d’Esquerra Republicana de Catalunya el 2003 responia, justament, a aquesta evolució sociològica. No tan sols les noves generacions són menys conformistes en matèria nacional, sinó que les més grans també s’estan cansant de la discriminació política, econòmica i infraestructural que objectivament Catalunya ha patit i segueix patint dels diferents governs espanyols.

El lideratge i el discurs de Josep Lluís Carod-Rovira va ser fonamental per a aquesta crescuda. Si analitzem l’evolució de la imatge pública d’ERC en els darrers deu anys veurem com l’argumentari de Carod ha alimentat progressivament el discurs d’Esquerra i dels seus dirigents: desacomplexament, proximitat, obertura, integració, honestedat, humanitat.

La coherència entre aquests elements i la pràctica del propi Carod van fer que moltes persones s’anessin incorporant al seu projecte. Persones normals, ciutadans i ciutadanes que aspiraven a un país més lliure, més humà, que no hagués de demanar perdó per existir. Ciutadans la vida dels quals no gira al voltant de la reflexió sobre el poder, sinó al voltant de les persones.

Tot partit però té un tàndem entre dirigents que impulsen el discurs públic i miren d’implementar-lo i un aparell que manté a punt la maquinària del partit: control de seccions locals, finançament, resolució de conflictes. I l’aplicació de la carta financera d’ERC als treballadors del Govern ha mostrat que hi ha un decalatge entre el discurs públic del partit i les pràctiques del seu aparell.

ERC és possiblement un dels partits amb un sistema de finançament més transparent. Però l’aparell comet un error fonamental en posar el partit per sobre de les institucions i confondre el rol dels càrrecs electes amb el rol dels dirigents governamentals. Perquè si bé els càrrecs electes com ara els diputats i regidors tenen la funció de promoure políticament els ideals del partit, els dirigents del Govern, a més de promoure els ideals, han de ser persones expertes amb capacitat de gestió. Confondre això és letal.

Tot i l’oportunisme de moltes crítiques, les pressions fetes perquè treballadors del Govern que no són militants ni alts càrrecs paguin part del seu sou a ERC, sumat a casos més greus, evidencien que es dóna més importància a la lleialtat al partit que no pas a l’eficàcia del projecte polític. Que el partit prioritza l’obediència dels càrrecs del Govern a les directrius de l’aparell per davant de la seva capacitat professional.

Carod es va esforçar a nomenar moltes persones que, independents o no, fossin professionals amb capacitat que coincidien amb el discurs d’ERC i que podien ajudar a transformar-lo en acció de govern. Posteriorment, moltes s’han trobat amb obstacles per part del partit i, en alguns casos, han acabat marxant. Segons diu Vendrell això no és un problema, perquè per a cada lloc hi ha moltes persones disponibles.

Si fos un observador d’un altre país, em limitaria a pronosticar que les pràctiques intransigents de control i exclusió per part de l’aparell d’ERC duran a un estancament del seu potencial de creixement electoral i, més endavant, a la seva davallada. Però resulta que, justament, ERC és l’únic partit que avui està donant resposta a aquest 47,2% de persones que volem estructures d’Estat per a Catalunya, i per tant el seu fracàs també ens afecta.

Un dels grans encerts de Carod a les eleccions de 2003 va ser reconèixer que s’havien comès errors en l’acció municipal, errors que calia corregir. Avui, els militants d’ERC, que en els darrers tres anys han patit una infinitud d’atacs majoritàriament injustos, haurien d’aturar-se un moment per a analitzar bé si alguna cosa està fallant en el seu projecte i en l’ampliació de la seva base social. Hi ha qui confon ampliar la base social amb ampliar les persones que depenen del partit. Però s’equivoca de ple.

Publicat al diari Avui (4 d'abril)