L'últim obstacle

(Article de Julià de Jòdar a Vilaweb. No cal afegir-hi res)

Respecte democràtic

A mida que s’acosta el referèndum per a la reforma de l’Estatut el debat es torna més primari i més groller, i potser és hora de recordar les bases del funcionament democràtic de què la nostra tradició com a país n’està tan mancada. La democràcia té dues fases: la deliberació i la votació. La deliberació es basa en què, en una societat pluralista, ningú no té l’exclusiva de la interpretació de la realitat, ni de definir què és el bé comú. Per això, creu que mitjançant el debat i intercanvi d’idees i posicions hom es pot formar millor una opinió que no pas a través d’una veritat revelada. La votació, per la seva banda, es basa en culminar el procés de deliberació comptant quanta gent està en favor d’una posició i quanta en favor de l’altra, conduint a un resultat on el rol de la majoria s’implementa des del respecte a la minoria.

Si bé això és d’estricta aplicació per a unes eleccions, en el cas d’un referèndum encara és més clar. Els ciutadans cridats a les urnes, si volem, hem d’escoltar tots els arguments, i en cas que ens vingui de gust podem donar el nostre parer. I finalment, hem de votar lliurement, sense coacció, el que sincerament creiem: si ens sembla bé o no la reforma que se’ns presenta.

No és un referèndum sobre què va fer Macià, ni sobre els límits del zapaterisme. No és un referèndum sobre el tripartit ni sobre l’acord fet per Mas. Tampoc no és un referèndum sobre l’expulsió d’ERC del Govern, ni sobre el seu fracàs a Madrid. El referèndum és ben simple: vint-i-cinc anys després de l’aprovació de l’Estatut actual, volem que la reforma que s’aprovi sigui el text que ens presenten?

Jo tinc clara la meva resposta: no. No vull aquest text que em proposen com a reforma de l’Estatut del 79. M’és igual què fes Macià, m’és igual els èxits i fracassos dels partits catalans, i m’és igual que a Espanya estiguin gaire empipats. M’és igual la postura del PP, que a Catalunya és un partit minoritari. M’és igual que els profetes diguin que si no acceptem aquesta reforma vindrà l’apocalipsi. M’és igual la prepotència dels qui insulten, la ignorància dels qui desqualifiquen, la grolleria dels qui perden els papers. Tothom se n’havia oblidat, i ara vénen els nervis. La reforma de l’Estatut s’ha d’aprovar en referèndum, sí, i només nosaltres tenim la darrera paraula. Per primera vegada.

Publicat a tribunacatalana.cat (18 de maig)

Un parc per a les persones

M’assabento que el Parc de la Ciutadella s’ha “reestrenat” tot pensant en els parcs que trobes a cada barri de Londres, generoses zones verdes de passeig i convivència, amb Hyde Park com a buc insígnia: el gran oasi verd, parèntesi de tranquil·litat dins una ciutat accelerada, on trobar-se, jugar, passejar, córrer o, fins i tot, fer un pícnic.

El nostre equivalent barceloní no és la muntanya de Collserola, que tot i ser molt gran no té les característiques d’un parc urbà. Tampoc Montjuïc, amb massa pendents, ni el Güell, d’accés difícil. L’únic gran parc públic d’accés amable és la Ciutadella, i malgrat la modesta “reestrena”, segueix sense ser el gran espai verd de convivència que ens cal.

Si ho pensem bé, només una quarta part del Parc de la Ciutadella fa aquesta funció: la zona del llac, la glorieta i la cascada. Petits senders, verd, barques, bancs repartits... Tot i que per al meu gust encara hi ha massa sorra i poca gespa, és l’únic espai en què es pot passejar, relaxar-se, parlar i gaudir de l’entorn. Però aquí s’acaba.

Aquest espai està envoltat de quatre elements, tres d’ells artificials i plens de barreres arquitectòniques. Per sobre, un breu i absurd passeig que gairebé conviu amb els cotxes. A l’esquerra el desproporcionat passeig dels Til·lers, que el separa dels museus. Per sota, l’aïllada antiga plaça d’armes davant del Parlament. I a la dreta i a baix, de pagament i entre murs, el Zoo.

Sens dubte, el pitjor de tot és el soble eix que travessa el Parc verticalment i horitzontal, trencant-lo completament. A les escales i baranes, que són barreres molestes per a qui passeja, s'hi sumen la invasió del quitrà i una zona d’aparcament a l’antiga plaça d’armes de la Ciutadella, tocant al Parlament.

Malgrat el preciós “Desconsol” de Llimona, la plaça, envoltada per l’asfalt, és un espai insuls que no invita a estar-s’hi. De fet, com és possible que a l’únic gran parc de la ciutat hi hagi tants cotxes aparcats? És bo que el nostre Parlament estigui enmig del Parc, però ha de ser compatible amb què els ciutadans puguem seguir-ne gaudint.

Pel que fa al Zoològic, que ocupa la meitat de l'extensió del Parc, és una barrera enutjosa que separa Ciutat Vella i la Vil·la Olímpica, bloquejant el pas en dos dels seus quatre quadrants. Al Central Park de Nova York també n’hi ha un, de Zoo, però és molt més petit en comparació i no talla l’espai.

A Barcelona ens cal un espai verd de lliure pas, obert a les persones, un espai de trobada on aprendre a conviure fora de l’estrès de l’asfalt. I és per això que la ciutat hauria de considerar un projecte ambiciós de redefinició i obertura del Parc de la Ciutadella com a parc central de Barcelona.

Començaria per substituir tant la franja superior del Parc com l'absurd passeig dels Til·lers que ve de Lluís Companys, canviant baranes i escales per gespa i enlloc de línies rectes fer-hi petits senders envoltats de verd, com els que ja hi ha prop del llac, afegint-hi alguns desnivells que trenquin la monotonia.

Els edificis dels museus podrien esdevenir centres cívics, espais oberts d’ús general, com ja ho és l'hivernacle, amb equipaments i exposicions canviants, on a una família li vingui de gust d’entrar-hi encara que no vulgui veure animals dissecats. Hi ha molts llocs on podem instal·lar-hi museus, però només un Parc de la Ciutadella.

Pel que fa als cotxes del Parlament, es podria fer un pàrquing subterrani al darrera de l’edifici, allà on ara hi ha un tros de Zoo, entrant per Ramon Turró. Així, ja no caldria tota la zona d’asfalt del Parc, plaça d’armes inclosa, i esdevindria també espai colonitzat per gespa, arbres i senders.

La mateixa imatge verda envairia l’immens espai que ara ocupa el Zoo, un cop traslladat i ja sense murs, trencant l’aïllament de la Vil·la Olímpica. La culminació seria estendre la Ciutadella cap al mar, eliminant la Circumval·lació, desmantellant les inútils vies provinents de l’Estació de França i passant per sobre la ronda fins a unir-se amb el Parc de la Barceloneta

La possibilitat que Barcelona tingui un magnífic parc urbà enmig de la ciutat existeix. Caldria la voluntat pública de fer una actuació urbanística que tingui els ciutadans com a únics beneficiaris. Amb les eleccions municipals a l’horitzó és un bon moment per a plantejar-ho als alcaldables: fem a Barcelona un gran parc per a les persones.

Publicat al diari Avui (15 de maig)