11 de setembre, 2007

La importància de pensar per un mateix

Amartya Sen: Identity and Violence: The Illusion of Destiny
W.W.Norton & Company, 2006: New York & London



Vaig tenir la sort de poder llegir Identity and Violence abans que aparegués a les llibreries, la primavera de 2006, mentre a Catalunya es debatia la bondat de l’Estatut retallat. La reflexió serena i intel·ligent d’Amartya Sen va ser una alenada d’aire fresc davant la tendència que tenim al nostre país de debatre sobre la identitat passant de l’autocomplaença a l’autoflagelació.

Com se sap, Sen és un dels principals teòrics de l’economia del desenvolupament. Nascut a l’Índia, professor a Harvard (abans a Cambridge) i Premi Nobel d’Economia, Amartya Sen ha reflexionat en el seu darrer llibre sobre la identitat. Identity and Violence no és, però, un tractat de teoria política. És un assaig divulgatiu i ben fonamentat que combat els tòpics en què es basa la percepció de les identitats nacionals, ètniques, culturals i religioses com a blocs homogenis, i que fa notar la importància de fomentar el criteri propi per a possibilitar societats lliures i en pau.

La tesi de Sen és que la pressumpció que les persones només es poden categoritzar en base a una identitat (religió, cultura, ètnia, classe) és una font potencial de conflicte, donat que sovint és utilitzat per a enfrontar-se als qui no en formen part, com va passar en les pugnes religioses que van dur a la creació del Pakistan o en la masacre ètnica a Rwanda. Contràriament, la llibertat de determinar les prioritats de les nostres identitats i lleialtats entre els diferents grups als que pertanyem, diu, és la millor prevenció contra el fanatisme.

El pensament català sempre ha reaccionat negativament a aquest missatge, perquè li sona a la imposició que catalanitat i espanyolitat mai no podran veure’s separades. Però alguns exemples permeten entendre el plantejament de Sen. Què passaria si el lema de Torres i Bages s’imposés al nostre país i, per tant, la catalanitat fos inseparable de la cristianitat? Potser els agnòstics tindríem altres lleialtats, com ara a la llibertat de creença i pensament. Què passaria si s’imposés una visió de la catalanitat en què la dona no pogués participar de la vida pública, o en què l’homosexualitat fos prohibida? Dones i homosexuals, i en general persones compromeses amb els drets de dones i homosexuals, mai podríem ser lleials a aquesta catalanitat per sobre del dret inalienable a la no discriminació de les persones per raó de gènere o orientació sexual.

Igualment, Sen fa notar que aquesta qüestió de l’elecció també s’estén la convivència entre diverses identitats culturals i nacionals. El nostre país, que es proclama terra de pas, conté moltes vivències d’aquest tipus. No tan sols dels fills de la immigració espanyola, sinó també de l’alemany o l’argentí catalanoparlant, que fins el darrer dels seus dies sentiran regatejada la seva identitat plural quan la seva elecció no coincideixi amb la que toca: sigui en el menjar, en el futbol o en les idees polítiques. Aquesta situació és cada cop més comuna arreu del món, donat que les societats són creixentment pluriculturals.

De fet, Sen fa notar que la llibertat d’elecció sobre la pròpia identitat sempre està limitada per la mirada dels altres. Per molt que un aristòcrata alemany contrari als drets dels treballadors volgués fer valdre la seva identitat d’alemany i d’aristòcrata a finals dels anys 30, la seva identitat de jueu apagaria totes les altres als ulls del règim nazi. No cal dir que això és una constant en totes les guerres civils on s’han produït assassinats massius per reduccionismes en la categorització de les persones.

Identity and Violence es capbussa apassionantment en una crítica a la visió del món com una federació de civilitzacions cultural-religioses, i ho fa obrint-nos els ulls a la curta visió eurocèntrica de la història de la humanitat. Així, mostra com les idees de tolerància i llibertat, la pràctica de la democràcia (presa de decisions mitjançant deliberació) i el coneixement científic no són en absolut herència principalment occidental. Ben al contrari, recorda com el món occidental promovia la llibertat religiosa i científica mentre l’Europa cristiana perseguia els jueus i cremava Bruno. O com el món occidental va aprendre matemàtiques, ciència i tecnologia de Xina, Índia, Iran i el món àrab. Aquestes idees, diu, no són exclusiva de cap país o tradició cultural. Són l’herència d’una humanitat que no ha deixat d’interrelacionar-se al llarg dels segles.

En canvi, una conseqüència de la colonització ha estat justament el contrari: proclamar la suposada superioritat del món occidental generant injustícia i humiliació. La reacció a aquesta humiliació es concreta en tres elements que avui generen violència: l’hostilitat a les idees globals (democràcia, llibertat de pensament) per suposadament “occidentals”; la manipulació de la història intel·lectual i científica; i el creixement del fonamentalisme religiós. Aquesta simplificació, connectada amb la pobresa econòmica, es reforça per visions com la de Huntington sobre el xoc de civilitzacions.

I és que Sen vol diferenciar el multiculturalisme compromès amb la llibertat cultural davant del “monoculturalisme” plural, tant dins com fora dels països. Dins, adverteix de la tendència a pensar que el multiculturalisme és mantenir grups culturals homogenis i impermeables en un mateix territori, el que en realitat no és més que monoculturalisme plural. El veritable multiculturalisme, diu, és aquell que reconeix les diferències però deixa als seus membres la llibertat de mantenir o modificar els elements de la pròpia cultura. A nivell global, alerta de la mateixa tendència a imaginar el món com a federació de religions, una tendència que magnifica les autoritats religioses i minimitza les altres veus.

Tot i acceptar la importància de la cultura, doncs, Sen s’oposa al determinisme cultural. No hi ha cap societat, diu, que estigui condemnada a un destí determinat degut a la seva cultura. És l’educació i la tria que els membres de la societat facin el que serà decisiu. “Education is not just about getting children immersed in an old, inherited ethos. It is also about helping children to develop the ability to reason about new decisions any grown-up person will have to take” (p. 160).

Com he dit, Sen no fa un tractat de teoria política. I per tant, quan planteja la necessitat de veure l’Iraq com un conglomerat de ciutadans, i no de religions, no esmenta quina serà la visió majoritària en la societat. Però això no redueix en absolut la riquesa de la seva reflexió i l’interès davant de qüestions tan actuals com són l’educació en la ciutadania i les reivindicacions dels bisbes catòlics, els dilemes i conflictes en societats multiculturals, el diàleg amb els països àrabs o la promoció de la democràcia al món. La nefasta il·lusió d’un destí predeterminat esdevé un malson quan ens n’adonem que tan sols nosaltres tenim la capacitat de configurar-lo.


Publicat a VIA (Valors, Idees, Actituds), n. 4 (setembre 2007)

08 d’abril, 2007

El preu de la llibertat

M’hauria agradat que l’exabrupte de calçotada hagués estat una proposta seriosa formulada al Parlament. Molts creiem que aquest país mereix autogovernar-se plenament, davant l’evidència que els successius règims i governs espanyols no ens han tractat mai en peu d’igualtat amb la resta de l’Estat, tracte que els anys de democràcia no han canviat.

Però ara que he demanat deixar aquesta columna no em puc estar de recordar que, tot just fa un any, l’exabrupte va ser exigir a empleats de l’administració pública que paguessin part del seu sou al partit. Avui ja ningú en parla, si bé els amics d’un treballador honest que va ser acomiadat per negar-se a pagar seguim avergonyits que el fiscal, amb dades, escrits i mig centenar de testimonis, digués no trobar cap prova. Com ho estem d’un partit i un govern que, sabent-ho, no van fer res.

L’independentisme parlamentari no s’adona com les pràctiques autoritàries del seu aparell li erosionen la credibilitat i perjudiquen el treball honest de tanta gent. Sembla que amb l’excusa del patriotisme tot s’hi val: sectarisme amb periodistes que discrepen de la línia oficial, premiar la fidelitat militant amb càrrecs públics o reprimir la dissidència interna de forma poc democràtica. L’obediència per sobre els ideals.

Molts responen que això passa a tots els partits, i que “l’important és la independència”. Però aquí rau el problema. Per a ser algun dia membres de ple dret de la Unió Europea caldrà el suport d’una ciutadania il·lusionada, motivada i confiada, i no pas decebuda o amenaçada. Per això, mai no es podrà optar per la llibertat del país a costa de menysprear la llibertat dels seus ciutadans. I encara que es pogués, citant Llach, “serem sols un país lliure / si som lliures els seus fills”.

Publicat a l'Avui (8 d'abril)

01 d’abril, 2007

Ambició, decisió, audàcia

Nova York és una capital mundial des de la qual es pot veure tant la nostra irrellevància com tota la força del nostre potencial. Lluny dels efectes dels calçots, la magnífica exposició “Barcelona and Modernity”, al Metropolitan Museum, desgrana els somnis catalans a través de les arts plàstiques, l’escultura, l’arquitectura i l’urbanisme, de la Renaixença al 1939.

L’excepcional mostra comença explicant que, el 1900, “els catalans somniaven en transformar Barcelona en un centre a escala mundial, rivalitzant amb París i Londres, una ambició que tan sols s’assoliria a través d’un compromís permanent amb la modernització i el progrés”. Llegir això a Manhattan, la setmana que la frivolització sobre els nostres drets nacionals ha arribat al seu punt més alt, produïa una barreja de vergonya i de coratge. Vergonya d’una política que queda ben lluny d’aquella ambició. I coratge de veure que va ser la societat la que va liderar el país, i que avui, en diverses i discretes iniciatives, segueix bategant aquella mateixa ambició.

Al prestigiós Baryshnikov Center, la veu ferma de Patti Smith aclaparava un auditori a vessar en llegir el Manifest Groc de 1924: “Denunciem la manca absoluta de decisió i d’audàcia”. Com commovien aquelles paraules sentides avui! Perquè és ben clar que hem entrat en una fase en què cap horitzó polític no genera ni la més mínima il·lusió. Qui sap on durà, tot plegat, a banda d’engruixir l’abstenció i el cinisme. Però no ens podem permetre que aquesta manca d’ambició, de decisió, d’audàcia, ens distregui del somni que ha estat el nostre motor nacional: fer una aportació de qualitat al món. El dia que deixem perdre aquest somni, que tant manca a la política catalana, haurem esdevingut definitivament una simple regió.

Publicat a l'Avui (1 d'abril)

25 de març, 2007

Una política millor és possible

Potser són ironies del destí, però quan sembla cada cop més clar que l’Espanya plural mai no existirà, i que ens cal reformular el nostre futur, ens trobem amb la pitjor política catalana en moltes dècades. Fins ara, cíclicament, una nova generació menystenia el fracàs de l’anterior i repetia la pretensió catalana de governar o canviar l’Estat, contraposant el discurs de la “pluralitat” a la pràctica unitarista.

La presidència de Maragall, la investidura de Zapatero i el procés de reforma de l’Estatut han estat la darrera ocasió generacional per a demostrar que una Catalunya amable podia encaixar en una Espanya comprensiva. Per contra, la realitat s’ha tornat a mostrar amb cruesa: tota l’amabilitat del món no ha variat ni el més mínim l’esbiaix centralista que impera tant en la política com en la societat espanyoles.

Amb l’excusa de les envestides dels neofranquistes, el PSOE torna a rebutjar per enèsima volta el desenvolupament de l’autogovern català. I molts persones que des de casa nostra defensaven la viabilitat del model federalista comencen a constatar que l’encaix espanyol és inviable. Mentre tant, però, la política catalana és incapaç de reaccionar. El nostre Govern roman atònit i poca cosa més, mentre l’oposició encara intenta entendre què va fallar del pacte de la Moncloa

Els nostres partits, incapaços d’aconseguir objectius polítics rellevants, s’estan dedicant a tàctiques de baixa volada en la pugna pel poc poder disponible, oblidant les necessàries grans estratègies de país i alimentant el descrèdit i l’abstenció. No sé si aquesta tendència durarà anys o tindrem la sort que es col·lapsi aviat. Però no hem d’oblidar que una política substancialment millor no tan sols és possible sinó, a més, molt necessària

Publicat a l'Avui (25 de març)

18 de març, 2007

"Vigileu que ve el llop!"

És poc estimulant analitzar la política catalana quan és tan evident el col·lapse en què ens situa la perversió del model autonòmic espanyol. ¿No és absurd parlar de dèficit d’infraestructures –trens de rodalies i d’alta velocitat, peatges i aeroport– sense dir que és causat per unes competències centralitzades i pel dèficit fiscal? ¿Té sentit elogiar els esforços culturals, científics o econòmics catalans, sense fer esment de la política sistemàtica de l’Estat de concentrar a la seva capital les principals col·leccions museístiques, els centres de recerca i les empreses públiques i privatitzades?

Ens diuen que la reivindicació nacional cansa, però cansa més la sensació permanent de ser ciutadans de tercera quan rebem serveis i ser-ho de primeríssima quan els paguem. Com també és cansat viure en un Estat que margina de les preses de decisió les comunitats polítiques diferenciades –amb sistema de partits propi–, posant les regions al mateix nivell que les nacions i impedint que aquestes puguin aturar les contínues invasions del govern espanyol a les seves competències.

Amb un model on les nacions només poden participar en la política estatal a través dels partits diferenciats, l’existència d’un PSC sense grup propi al Congrés esdevé dubtosament útil. Aquells qui criticaven que CiU “barregés partit i govern” en fer pactes al Congrés en favor de la Generalitat, ara haurien de explicar-nos en què ens beneficia la disciplina de vot dels parlamentaris socialistes a Madrid. La independència nord-americana va començar, justament, amb el “no taxes without representation”. Però tot això, ens diuen, són “collonades”. Molt millor cridar “que ve el llop”, senyalant el PP, i així oblidar-nos un cop més d’encarar l’arrel del problema.

Publicat a l'Avui (18 de març)

11 de març, 2007

Els perills de la normalitat

La il·lusió pel canvi que es va viure el 2003 mostrava l’entusiasme per una nova etapa en la tradició del catalanisme polític, encapçalada pel projecte de país del president Maragall: Catalunya només es pot sentir còmoda a Espanya si aquesta assumeix la seva plurinacionalitat, si entén que la condició nacional de Catalunya requereix que se li reconegui un tracte distint.

Després de la tempesta d’aquests darrers tres anys, culminada amb un Estatut escapçat i amb una Espanya que ha demostrat no tenir cap intenció de canviar, la nova legislatura està marcada per l’assossec, pel no fer soroll. Del “parlant la gent s’entén” hem passat al “fets, no paraules”. Però quins fets? Se suposa que l’Estatut havia de blindar les competències, i en canvi totes les lleis espanyoles impulsades des de la seva aprovació han ignorat el nou marc.

Ens diu el president que més val una competència que vint recursos, però no fa esment que són les pròpies formacions que donen suport al govern les que han aprovat lleis que trepitgen les nostres competències. Ara la consigna és normalitat: amb les banderes, amb la legalitat, amb la realitat. Però es presentaven a les eleccions per a acceptar sense més la realitat?

La legislatura passada, un matís mostrava que hi ha dues concepcions de país contraposades. El president Maragall deia que s’havien d’enumerar les nacionalitats a la Constitució. Zapatero, en canvi, va dir que es llistarien “les comunitats autònomes”, hàbil expressió que ha servit per a homogeneïtzar nacions i regions. Molta gent que va donar suport a Maragall pensaven, com ell, que Catalunya no es pot dissoldre dins la “normalitat” autonòmica. Com molta gent també, avui, té seriosos dubtes que el Govern faci prou per a evitar-ho.

Publicat a l'Avui (11 de març)

04 de març, 2007

El Prat, més enllà dels partits

El desvergonyiment amb què s’han pres les decisions respecte l’aeroport del Prat, que ha deixat en evidència el centralisme obsessiu i ineficient de l’Estat i també el seu ofec al nostre creixement econòmic, ha fet reaccionar empresaris i acadèmics que el pròxim 22 de març organitzaran un acte a l’IESE.

El president Pujol, que tradicionalment havia dit que la política és cosa dels polítics i que la societat havia de venir darrera, ha reconegut que aquest cop és una bona notícia que el món econòmic i intel·lectual pregui el lideratge que, afegeixo jo, els partits han estat notòriament incapaços d’exercir.

Més enllà de la pomposa visita del president del Govern d’Espanya al Prat, ens hem quedat amb paraules solemnes però buides de contingut. Ja s’han explicat les ambigüitats de la seva intervenció, possiblement fruit de constatar que quan ha promès alguna cosa ha acabat incomplint. La solució: no dir res. Així, ha parlat de fer del Prat un “important centre de connexions internacionals”, sense concretar el com. Nosaltres, en canvi, sabem el “com no”: amb una nova terminal en mans de l’escandalosa Iberia, impedint els vols intercontinentals, o mantenint la majoria de la gestió en mans d’Aena.

No deixa de ser interessant, però, que la reacció hagi vingut del món empresarial, periodístic i acadèmic. Una reacció encara prudent, però decidida. La reducció de la sana confrontació política a la simple pugna electoral ha deixat el país orfe de lideratge, i els partits ja ni tenen capacitat de fer-li pujar els colors a un Zapatero amb qui, alhora, tots volen governar. Benvingut, doncs, el protagonisme del món econòmic davant l’escàndol de les infraestructures. Tan de bo ensenyi alguna cosa als qui demanaven el dret a decidir i van acabar defensant un estatut insuficient.

Publicat a l'Avui (4 de març)

02 de març, 2007

Contra l'oblit

El 3 de març de 1976, en plena Transició, la policia espanyola va dissoldre a trets la concentració pacífica a Vitòria d'uns obrers que reivindicaven millores laborals. Manuel Fraga era ministre de Gobernación, i Rodolfo Martín Villa ministre de Relaciones Sindicales. D'aquells cinc assassinats d'Estat i dels més de cent ferits de bala se'n va fer ressò Lluís Llach, amb el seu memorable Campanades a morts.


Trenta anys després, el març de l'any passat, Llach va tornar a Gasteiz en un concert que va ser un cant contra l'oblit, i va recordar que les famílies d'aquells assassinats encara esperen explicacions i demandes de perdó. Perquè la justícia no sempre és imparcial, com avui veiem, i la mitificada Transició també va tenir els seus danys col·laterals.


Aquelles morts tornen a la llum amb la colpidora pel·lícula Llach: La revolta permanent, fruit d'un equip jove -direcció de Lluís Danés, guió de Lila Pla i Lluís Arcarazo-, que revela la duresa dels fets vergonyants que van passar el 76. Veient-la recordava com tot aquest temps els protagonistes del pacte de silenci de la Transició l'han justificat dient que si es volia democràcia s'havia d'endarrerir 25 anys el procés polític al franquisme. Avui, passades tres dècades, ja veiem els resultats.


Malgrat els elogis que encara ara segueix rebent, els fets mostren que la transició de la dictadura a la democràcia va acabar sent un èxit del franquisme, i no dels demòcrates. Com ho demostra que no hi ha hagut ni un sol acte de penediment d'aquells que s'havien aixecat en armes contra el govern legítim, que van furtar durant quaranta anys les llibertats ciutadanes i que, segons estima el Consell d'Europa, van generar des del poder 30.000 desapareguts.


En nom de quina reconciliació hem de callar? Els responsables de gairebé mig segle de repressió i de privació de llibertats no tan sols no han estat jutjats, sinó que han seguit al capdavant del món judicial, d'estaments militars, de l'administració de l'Estat, d'institucions empresarials hereves dels monopolis estatals i, fins i tot, de partits polítics que es diuen democràtics però actuen amb tendència autoritària.


Les persones que van fer la transició patien, i moltes pateixen encara, una certa síndrome d'Estocolm, perquè aquells qui tenien capacitat de matar-los van accedir a pactar. Amb l'exèrcit al darrere, però van pactar. I d'això se'n va fer una èpica que ara patim tots. Perquè són les llàgrimes de penediment que ningú no va vessar les úniques que podrien possibilitar la reconciliació.


La por va pesar massa. Els qui pensaven que havien vençut la dictadura van entronitzar franquistes com a herois de la democràcia. Que bé els va anar als antics afins al Movimiento que el 81 aparegués un Tejero fent el paper d'extremista, oblidant que només seguia els principis que Juan Carlos havia jurat solemnement quinze anys abans davant del dictador! Encara esperem que el cap d'Estat condemni aquell règim abominable en lloc d'alliçonar-nos sobre una convivència basada en l'amnèsia.


Es va acceptar oblidar perquè aquest era el pacte. I així, s'ha oblidat quina fidelitat van jurar els oficials de l'exèrcit i la policia, o quina idea de justícia van aprendre els més alts magistrats. I cada dia hi ha una sorpresa nova, des de pronunciaments militars a involucionismes judicials. En nom d'aquella falsa concòrdia, encara avui hem de pidolar drets democràtics que van ser furtats per la força de les armes, mentre ens ofeguem en l'unitarisme autonòmic creat per apagar la voluntat d'autogovern catalana i basca.


Però malgrat la por heretada, que és la que permet les contínues sortides de to impròpies d'una democràcia, hauríem de començar a reaccionar i a deixar clar que en el marc de la Unió Europea, avui, la discriminació sistemàtica i l'arbitrarisme que ens afecten no es poden tolerar. Les etiquetes que intel·ligentment ens han penjat -opulents, insolidaris, victimistes- tenen la funció d'acomplexar-nos per, així, evitar demanar un finançament just, unes infraestructures adequades o un reconeixement del nostre autogovern.


Tant a nivell col·lectiu com individual, la pel·lícula sobre el Campanades a morts ens recorda la vergonya d'una societat que no s'ha atrevit a fer com Alemanya, Sud-àfrica, Xile o Argentina: encarar-se amb el seu passat. Els familiars i amics de les víctimes dels assassinats d'Estat del 3 de març de 1976, com els de les víctimes dels quaranta anys de dictadura feixista, no han vist encara rehabilitats els seus morts. Mentrestant, les persones i estaments que van treure profit del règim s'ho miren amb menyspreu des de torres d'ivori.



Publicat a l'Avui (2 de març)

25 de febrer, 2007

Tot esperant la lucidesa

La fal·làcia del discurs que només parla de dretes i esquerres és que obvia el que els partits catalans majoritaris, hereus de l’Assemblea de Catalunya, saben prou bé: que a casa nostra el programa social és indestriable del d’autogovern nacional. I em temo que el programa d’autogovern sigui pròxim al col·lapse i que tothom es fa l’orni per evitar la topada.

Des de la transició, a l’entorn d’aquests partits s’han dibuixat tres grans models. El federal, que volia compartir projecte amb els pobles d’Espanya transformant l’Estat centralista. El nacionalista autonòmic, que sense tenir els espanyols per “compatriotes” propugnava una autonomia asimètrica que engruixís simbolisme i competències. I l’independentista, molt més minoritari, que no creia en la viabilitat de l’Estat federal ni en la idoneïtat de l’autogovern autonòmic.

Els fets mostren que tant el model federal com el nacionalista autonòmic no donen més de si, perquè Espanya no es deixa canviar. I així, els qui n’eren partidaris es troben ara astorats davant les lectures restrictives de l’Estatut ja retallat i del gran revés que s’albira. Un astorament que, n’estic segur, arriba als dirigents que als 80 van contribuir a modernitzar Espanya, als qui creien en el federalisme com a única sortida i als qui van pactar l’Estatut amb Zapatero des del possibilisme.

El més sorprenent, però, és que els pocs que havien mantingut que les vies federalista i nacionalista autonòmica no duien enlloc són els qui ara més amaguen el cap sota l’ala. L’estratègia de defensar la normalitat podria ser bona en altres ocasions, però no ho és en aquest moment de col·lapse. I així estem, esperant que tots plegats passin de l’astorament a la lucidesa i proposin alguna sortida per al país que no sigui fer l’estruç.

Publicat a l'Avui (25 de febrer)

17 de febrer, 2007

Donar resposta a la desafecció

Dos motius diferents fonamenten la idea que el nostre país ha de deixar de dependre d’Espanya. Un és el nacionalista, lligat al discurs nacional, als símbols, a la història i a la llengua. L’altre és la desafecció que neix de constatar que el projecte espanyol ens exclou. En el meu cas, el motiu nacionalista va quedar desbancat fa temps pel de la desafecció, que no ha parat d’augmentar.

Les qüestions de la identitat són molt més complexes del que ens agradaria. I un bon dia parles del nostre pathos nacional i te n’adones que els compatriotes que et miren desconcertats són fills d’altres tradicions nacionals. Però més enllà d’això, m’he cansat de sentir els Segadors cantat pels qui quan havien d’esmolar les eines es van limitar a baixar el cap. I m’he atipat de veure el patriotisme com a excusa per a clientelismes, autoritarismes i per a fer callar la dissidència.

La desafecció es produeix no tan sols davant la doble Espanya que Machado lamentava, sinó en especial de constatar que les dues tenen en comú el menyspreu cap a la voluntat de les persones que vivim a Catalunya d’autogovernar-nos i gestionar els nostres recursos. Es tracta de desafecció davant la intolerància hispànica cap a la diferència, davant la palesa discriminació que practiquen l’Estat i les seves institucions.

El fracàs de l’Espanya plural ha generat decepció disfressada de pragmatisme, però en democràcia no es pot acceptar sense més la imposició unilateral. Sóc un ciutadà europeu que pago els meus impostos, i he de poder exercir el meu dret democràtic a decidir. El tracte i els serveis que em presta l’Estat espanyol no em satisfan en absolut, i em sobta que els partits i institucions catalans siguin tan incapaços de donar resposta a aquesta evidència cada cop més compartida.

Publicat a l'Avui (18 de febrer)

11 de febrer, 2007

Entre el discurs i la pràctica

Hi ha dos motius diferents que duen a què molts desitgem que Catalunya deixi de formar part de l’Estat espanyol: el nacionalista i el de la desafecció. Tot i que la conclusió sigui la mateixa, els dos motius són ben diferents, i representen maneres distintes de veure el món.

El motiu nacionalista es basa en la idea que som una comunitat nacional fonamentada en elements definibles –història, llengua, i també injustícies històriques– que caracteritzen les nacions. I conclou dient que, donat que a tota nació li correspon un Estat, nosaltres també volem el nostre.

La desafecció, en canvi, obvia el discurs nacionalista i neix de la decepció democràtica davant d’una comunitat política que basa la seva existència en la negació de la nostra. Neix de veure que l’Estat espanyol no tan sols no ens dóna un tracte igualitari com a ciutadans, sinó que ens discrimina en decisions econòmiques, infraestructurals, culturals i polítiques sense justificació possible.

El món econòmic català ha jugat tradicionalment a evitar el discurs nacionalista per a garantir el mercat espanyol. I de fet, l’OPA fallida a ENDESA mostra al capital català que jugar al mercat espanyol no és jugar a casa. El resultat no és tant dolent: com a mínim, els alemanys no tindran prejudicis nacionals en gestionar la nostra energia.

Dimecres passat, Carod-Rovira va reprendre les seves tesis que s’allunyen del discurs nacionalista i intenten bastir-ne un de més inclusiu. Carod, però, ha fet tres afirmacions noves. Una, que el salt en l’autogovern ha de ser un objectiu transversal, i no patrimoni de cap partit, i que per això l’agenda nacional segueix creuant l’eix dreta-esquerra. Dos, que el projecte federalista espanyol ha fracassat. I tres, que si segueix la involució espanyola no quedarà cap altra sortida que el sobiranisme. Tres afirmacions, però, que sense indicadors i calendari poden seguir sent poc més que un brindis al sol.

Publicat a l'Avui (11 de febrer)

04 de febrer, 2007

El cost de la inconsistència

Les opinions expressades aquesta setmana per l’exconseller Carretero han generat nerviosisme dins el seu partit. Possiblement, per l’empatia que genera amb tantíssimes persones que l’any 2003 esperaven que la pujada d’ERC dugués a un punt d’inflexió en el desenvolupament institucional de Catalunya, fent un salt en els àmbits competencials, infraestructurals i de finançament.

Carretero recorda que la bona gestió no és un objectiu polític: tot governant ha de gestionar bé. I en canvi, dubta que el seguidisme de les prioritats dels socialistes contribueixi a gaire més que a satel·litzar Esquerra. Jo vaig pensar el mateix en llegir al Diario de Sesiones la justificació ja citada del vot afirmatiu d’ERC a la llei de Dependència: “Éste es el camino para superar cualquier tipo de susceptibilidad e ir consolidando una correlación de fuerzas de izquierdas que se vaya visualizando y materializando en todas las leyes. Vamos a empezar por las sociales y, poco a poco, llegar al federalismo”.

Tot plegat forma part de la inconsistència tàctica que estan tenint els partits catalans. Per exemple, mentre dirigents d’ERC buscaven evitar el tan necessari ‘no’ a l’Estatut, avui CiU celebra en veu baixa que aquell mal Estatut que van pactar rebés un gruix de vots negatius. Però tots paguem el resultat d’aquesta deriva: competències laminades (Dependència, Educació, Universitats), dèficit infraestructural (aeroport, trens, peatges), i mal finançament.

Joan Carretero, militant d’ERC, diu el que molta gent pensa. Gent que va anar a votar i gent que es va quedar a casa. Els partits creuen que la crítica interna els perjudica electoralment, però no tenen en compte el cost agregat de la inconsistència. Com diu un important empresari d’aviació, si creus que invertir en seguretat costa massa, pensa en el cost que un avió s’estavelli.

Publicat a l'Avui (4 de febrer)

30 de gener, 2007

De qui és la culpa?

No sé si és conseqüència de la tradició religiosa, però tinc la impressió que massa sovint ens centrem més en buscar els culpables dels problemes que no pas a pensar-ne les solucions. I si abans es deia que CiU, amb les seves reivindicacions permanents, era la culpable que Espanya no avancés cap a l’estadi plurinacional, ara es culpabilitza el tripartit que Catalunya tendeixi a ser una simple autonomia més.

Si hem de buscar culpables, no acabarem. De qui és culpa que durant la presidència de Pujol no es fos prou valent com per fer el salt de paret que plantejava la Declaració de Barcelona? Qui fou el culpable de l’expulsió de Carod del Govern i qui de que no retornés durant tota la legislatura? A qui hem d’atribuir que el gran canvi que proclamava Maragall cap a l’Espanya federal i plurinacional hagi acabat en no res? I de qui és la culpa del nul resultat del suport gratuït d’ERC a Zapatero?

Al llarg dels darrers tres anys, els articles s’han succeït buscant culpables i acusant els uns i els altres. Però de culpables ho som tots. Som culpables d’acomodar-nos a la primera de canvi, de no ser exigents quan podem, d’acceptar els mínims i després les seves rebaixes. Ni ara ni mai no hem tingut la claredat d’objectius i de posicions dels partits de govern bascos; potser perquè no ens corre pressa solucionar res, qui sap. En qualsevol cas, per això m’agrada que un programa com Polònia, davant d’una classe política inconsistent i d’una ciutadania poc exigent, ens posi en evidència a través de la paròdia. Igual així ens n’acabem adonant.

Publica a Tribunacatalana (29 de gener)

29 de gener, 2007

Autogovern i universitat

L’exercici de l’autogovern comporta atrevir-se a decidir, tot i que en molts casos resulti còmode que el govern espanyol decideixi per nosaltres per no assumir els costos. Un atreviment va ser l’aprovació el 2003 de la Llei d’Universitats, que va obrir les portes a exercir l’autogovern en política universitària regulant una via fonamental en la qualitat del sistema: la selecció i l’accés del professorat.

Fem memoria. Fins aleshores, les universitats públiques només podien tenir professorat permanent funcionari, regulat en exclusiva pel govern espanyol. Els sous són iguals a tot l’Estat, independentment de la producció i de l’excel·lència del professor, desincentivant així la millora. A més, el sistema de selecció depèn del propi cos estatal de professors funcionaris, i no de la universitat, pel que aquestes no poden tenir una política pròpia de contractació de professorat.

La Llei 1/2003 aprovada pel Parlament va aprofitar un canvi de marc legal per a desenvolupar dues figures noves de professorat contractat permanent: el professor agregat i el catedràtic contractat, regulats en exclusiva per la Generalitat. Només depèn d’aquesta, a través de l’establiment sous, i de les universitats, a través de les contractacions, fer que la via contractual sigui millor que la funcionarial.

Els qui avui són professors funcionaris no haurien de sentir-se amenaçats per la irrupció amb força de la via contractual. És l’oportunitat d’or perquè les nostres universitats puguin fer una veritable política pròpia de contractació. I més, ara que s’ha anunciat que en breu hi haurà una important onada de jubilacions de professorat funcionari. Seria desitjable doncs que Govern i universitats pactessin una moratòria de places de funcionaris i que omplissin aquests buits amb professorat contractat permanent, en un exercici tant d’autogovern com d’autonomia universitària.

Publicat a l'Avui (30 de gener)

21 de gener, 2007

Reflexions de Carretero

L'exconseller Joan Carretero ha publicat a l'Avui un article de reflexió sota el nom "ERC, de planeta a satèl·lit", en dues parts (primera i segona), que té la virtut de no deixar indiferent. Val la pena llegir-lo.

20 de gener, 2007

Estratègies de partit, objectius postnacionals

El pacte de l’Estatut de la direcció de CiU amb Zapatero i l’aposta de l’aparell d’ERC per aliar-se amb PSOE i PSC, en ambdós casos sense conseqüències en la concepció plurinacional de l’Estat, sumats a la caiguda de Maragall, han contribuït a una desmobilització del vot en clau nacional al nostre país.

Semblaria que les cúpules dels principals partits tenen força per a imposar línies però no per a convèncer de la bondat de les decisions. S’ha vist les darreres setmanes a CiU, en la reacció contra la discrepància interna. I també a ERC, on es percep la calma tensa del partit davant el pacte a la Generalitat amb un candidat membre de la Comissió Executiva del PSOE que havia perdut les eleccions.

Els partits responen reprimint qualsevol mena de crítica. Però algú els ha de fer notar que part del seu problema prové de que, en aquests moments, totes les estratègies responen a interessos electorals, i no als objectius de transformar el model nacional imposat si vols per força en la transició. És per això que els seus objectius han esdevingut postnacionals.

Fins el 2004, la tradició comuna de l’Assemblea de Catalunya es concretava en una visió compartida del desenvolupament de l’autogovern català i en una concepció plurinacional de l’Estat, que amb els anys els partits van promoure de maneres distintes: CiU des de la Generalitat i el PSC des dels ajuntaments. El nefast procés estatutari, del qual ningú és lliure de culpa, ha tancat en fals aquella visió.

Però les veus discrepants a CiU, el descontent creixent a l’entorn d’ERC i el ressentiment de catalanistes del PSC no és aliè a aquest tancament en fals. Les direccions de les formacions polítiques es centren en estratègies partidistes perquè han decidit desistir dels objectius nacionals en un moment que semblava idoni per a un salt qualitatiu de veritat. La qüestió és si els seus militants i simpatitzants ho acceptaran.

Publicat a l'Avui (21 de gener)

13 de gener, 2007

Franquícies amb noms de partit

Fa temps que al nostre país la lògica dels partits que recollien una coherent tradició ideològica i també un mínim comú de les seves bases ha anat esvaint-se. Una raó fonamental ha estat la creixent lògica dels partits com a col·locadors dels seus militants en llocs de treball públic, ja advertida per Max Weber en una memorable conferència el 1919. “Tota lluita de partit persegueix no tan sols un fi objectiu sinó també, i abans que res, el control sobre la distribució dels càrrecs”, deia; i per això, “els partits polítics senten més una reducció de la seva participació en els càrrecs que una acció dirigida contra els seus propis fins objectius”.

Això ho hem pogut presenciar fa poc en les tres principals formacions, en decisions generadores de perplexitat. D’una banda, el pacte a la baixa de l’Estatut tancada per la direcció de CiU amb Zapatero. D’una altra, la substitució de Maragall per Montilla sense primàries imposada per l’aparell del PSC. I finalment, el precipitat pacte postelectoral que va fer la cúpula d’ERC, poc després d’haver estat expulsada del Govern, sense contemplar ni un sol moment restar a l’oposició si no s’acceptaven les seves prioritats programàtiques.

Per reforçar les seves decisions, els dirigents dels partits apel·len a l’enemic exterior, acusant qualsevol discrepància de donar munició a l’oponent i repetint consignes amb insistència. Com que això es dóna en tots els partits, no hi ha incentius perquè els dissidents que volen una política nacional seriosa i desacomplexada canviïn de formació: seria sortir del foc per a caure a les brases. Tampoc cap escissió ha triomfat mai, i per això l’avís per a navegants: si vols que un partit reculli les teves idees, treballa amb els qui pensen com tu per a apropiar-te’l. Com altres han fet abans. No hi ha espai per al romanticisme: els partits són franquícies en un mercat polític advers a marques noves.

Publicat a l'Avui (14 de gener)

07 de gener, 2007

El tarannà no ho és tot

El millor que el catalanisme pot fer davant del conflicte basc és no immiscir-s’hi. Però el rol que hi ha jugat Zapatero s’assembla al jugat en el cas català. El nacionalisme excloent del govern Aznar havia generat una esperança desmesurada en la seva alternativa: un Zapatero embolcallat amb la mitificada tradició federalista republicana, fonament del discurs reformista del PSC.

La realitat, però, ha estat ben diferent. Amb Zapatero, el federalisme i el reconeixement de la plurinacionalitat no han anat més enllà de tarannàs que mai s’han arribat a concretar. Només cal contrastar la proposta Maragall d’explicitar a la Constitució les tres “nacionalitats” amb la decisió Zapatero de llistar-hi homogèniament la totalitat de comunitats autònomes.

Si bé la desunió i la manca de claredat d’objectius de la política catalana van dur a una reforma de l’Estatut tan costosa com insuficient, la poca alçada d’estadista de Zapatero va contribuir decisivament a deixar obert el procés català, amb unes ferides que un dia o altre tornaran a sorgir. Però el més desassenyat per part del president espanyol ha estat arribar a pensar que el procés basc es podia solucionar de la mateixa manera: amb paraules buides i inflexibilitat.

El procés de pau basc és inseparable del procés d’acomodació de la seva realitat nacional. Zapatero, com els seus antecessors, no ha entès que la demanda d’autogovern va més enllà del finançament: també inclou reconeixement i capacitat de decidir. Com deia el Financial Times fa un any, per a Zapatero la solució catalana obriria les portes a la solució del conflicte basc. L’únic problema és que no va entendre que la solució catalana no és una solució real, com saben els bascos, i que per tant la inflexibilitat que aleshores li va servir ara és una arma de doble tall que, finalment, se li ha acabaria girant en contra.

Publicat a l'Avui (7 de gener)