07 de gener, 2007

El tarannà no ho és tot

El millor que el catalanisme pot fer davant del conflicte basc és no immiscir-s’hi. Però el rol que hi ha jugat Zapatero s’assembla al jugat en el cas català. El nacionalisme excloent del govern Aznar havia generat una esperança desmesurada en la seva alternativa: un Zapatero embolcallat amb la mitificada tradició federalista republicana, fonament del discurs reformista del PSC.

La realitat, però, ha estat ben diferent. Amb Zapatero, el federalisme i el reconeixement de la plurinacionalitat no han anat més enllà de tarannàs que mai s’han arribat a concretar. Només cal contrastar la proposta Maragall d’explicitar a la Constitució les tres “nacionalitats” amb la decisió Zapatero de llistar-hi homogèniament la totalitat de comunitats autònomes.

Si bé la desunió i la manca de claredat d’objectius de la política catalana van dur a una reforma de l’Estatut tan costosa com insuficient, la poca alçada d’estadista de Zapatero va contribuir decisivament a deixar obert el procés català, amb unes ferides que un dia o altre tornaran a sorgir. Però el més desassenyat per part del president espanyol ha estat arribar a pensar que el procés basc es podia solucionar de la mateixa manera: amb paraules buides i inflexibilitat.

El procés de pau basc és inseparable del procés d’acomodació de la seva realitat nacional. Zapatero, com els seus antecessors, no ha entès que la demanda d’autogovern va més enllà del finançament: també inclou reconeixement i capacitat de decidir. Com deia el Financial Times fa un any, per a Zapatero la solució catalana obriria les portes a la solució del conflicte basc. L’únic problema és que no va entendre que la solució catalana no és una solució real, com saben els bascos, i que per tant la inflexibilitat que aleshores li va servir ara és una arma de doble tall que, finalment, se li ha acabaria girant en contra.

Publicat a l'Avui (7 de gener)