20 de gener, 2007

Estratègies de partit, objectius postnacionals

El pacte de l’Estatut de la direcció de CiU amb Zapatero i l’aposta de l’aparell d’ERC per aliar-se amb PSOE i PSC, en ambdós casos sense conseqüències en la concepció plurinacional de l’Estat, sumats a la caiguda de Maragall, han contribuït a una desmobilització del vot en clau nacional al nostre país.

Semblaria que les cúpules dels principals partits tenen força per a imposar línies però no per a convèncer de la bondat de les decisions. S’ha vist les darreres setmanes a CiU, en la reacció contra la discrepància interna. I també a ERC, on es percep la calma tensa del partit davant el pacte a la Generalitat amb un candidat membre de la Comissió Executiva del PSOE que havia perdut les eleccions.

Els partits responen reprimint qualsevol mena de crítica. Però algú els ha de fer notar que part del seu problema prové de que, en aquests moments, totes les estratègies responen a interessos electorals, i no als objectius de transformar el model nacional imposat si vols per força en la transició. És per això que els seus objectius han esdevingut postnacionals.

Fins el 2004, la tradició comuna de l’Assemblea de Catalunya es concretava en una visió compartida del desenvolupament de l’autogovern català i en una concepció plurinacional de l’Estat, que amb els anys els partits van promoure de maneres distintes: CiU des de la Generalitat i el PSC des dels ajuntaments. El nefast procés estatutari, del qual ningú és lliure de culpa, ha tancat en fals aquella visió.

Però les veus discrepants a CiU, el descontent creixent a l’entorn d’ERC i el ressentiment de catalanistes del PSC no és aliè a aquest tancament en fals. Les direccions de les formacions polítiques es centren en estratègies partidistes perquè han decidit desistir dels objectius nacionals en un moment que semblava idoni per a un salt qualitatiu de veritat. La qüestió és si els seus militants i simpatitzants ho acceptaran.

Publicat a l'Avui (21 de gener)