13 de gener, 2007

Franquícies amb noms de partit

Fa temps que al nostre país la lògica dels partits que recollien una coherent tradició ideològica i també un mínim comú de les seves bases ha anat esvaint-se. Una raó fonamental ha estat la creixent lògica dels partits com a col·locadors dels seus militants en llocs de treball públic, ja advertida per Max Weber en una memorable conferència el 1919. “Tota lluita de partit persegueix no tan sols un fi objectiu sinó també, i abans que res, el control sobre la distribució dels càrrecs”, deia; i per això, “els partits polítics senten més una reducció de la seva participació en els càrrecs que una acció dirigida contra els seus propis fins objectius”.

Això ho hem pogut presenciar fa poc en les tres principals formacions, en decisions generadores de perplexitat. D’una banda, el pacte a la baixa de l’Estatut tancada per la direcció de CiU amb Zapatero. D’una altra, la substitució de Maragall per Montilla sense primàries imposada per l’aparell del PSC. I finalment, el precipitat pacte postelectoral que va fer la cúpula d’ERC, poc després d’haver estat expulsada del Govern, sense contemplar ni un sol moment restar a l’oposició si no s’acceptaven les seves prioritats programàtiques.

Per reforçar les seves decisions, els dirigents dels partits apel·len a l’enemic exterior, acusant qualsevol discrepància de donar munició a l’oponent i repetint consignes amb insistència. Com que això es dóna en tots els partits, no hi ha incentius perquè els dissidents que volen una política nacional seriosa i desacomplexada canviïn de formació: seria sortir del foc per a caure a les brases. Tampoc cap escissió ha triomfat mai, i per això l’avís per a navegants: si vols que un partit reculli les teves idees, treballa amb els qui pensen com tu per a apropiar-te’l. Com altres han fet abans. No hi ha espai per al romanticisme: els partits són franquícies en un mercat polític advers a marques noves.

Publicat a l'Avui (14 de gener)