25 de febrer, 2007

Tot esperant la lucidesa

La fal·làcia del discurs que només parla de dretes i esquerres és que obvia el que els partits catalans majoritaris, hereus de l’Assemblea de Catalunya, saben prou bé: que a casa nostra el programa social és indestriable del d’autogovern nacional. I em temo que el programa d’autogovern sigui pròxim al col·lapse i que tothom es fa l’orni per evitar la topada.

Des de la transició, a l’entorn d’aquests partits s’han dibuixat tres grans models. El federal, que volia compartir projecte amb els pobles d’Espanya transformant l’Estat centralista. El nacionalista autonòmic, que sense tenir els espanyols per “compatriotes” propugnava una autonomia asimètrica que engruixís simbolisme i competències. I l’independentista, molt més minoritari, que no creia en la viabilitat de l’Estat federal ni en la idoneïtat de l’autogovern autonòmic.

Els fets mostren que tant el model federal com el nacionalista autonòmic no donen més de si, perquè Espanya no es deixa canviar. I així, els qui n’eren partidaris es troben ara astorats davant les lectures restrictives de l’Estatut ja retallat i del gran revés que s’albira. Un astorament que, n’estic segur, arriba als dirigents que als 80 van contribuir a modernitzar Espanya, als qui creien en el federalisme com a única sortida i als qui van pactar l’Estatut amb Zapatero des del possibilisme.

El més sorprenent, però, és que els pocs que havien mantingut que les vies federalista i nacionalista autonòmica no duien enlloc són els qui ara més amaguen el cap sota l’ala. L’estratègia de defensar la normalitat podria ser bona en altres ocasions, però no ho és en aquest moment de col·lapse. I així estem, esperant que tots plegats passin de l’astorament a la lucidesa i proposin alguna sortida per al país que no sigui fer l’estruç.

Publicat a l'Avui (25 de febrer)

17 de febrer, 2007

Donar resposta a la desafecció

Dos motius diferents fonamenten la idea que el nostre país ha de deixar de dependre d’Espanya. Un és el nacionalista, lligat al discurs nacional, als símbols, a la història i a la llengua. L’altre és la desafecció que neix de constatar que el projecte espanyol ens exclou. En el meu cas, el motiu nacionalista va quedar desbancat fa temps pel de la desafecció, que no ha parat d’augmentar.

Les qüestions de la identitat són molt més complexes del que ens agradaria. I un bon dia parles del nostre pathos nacional i te n’adones que els compatriotes que et miren desconcertats són fills d’altres tradicions nacionals. Però més enllà d’això, m’he cansat de sentir els Segadors cantat pels qui quan havien d’esmolar les eines es van limitar a baixar el cap. I m’he atipat de veure el patriotisme com a excusa per a clientelismes, autoritarismes i per a fer callar la dissidència.

La desafecció es produeix no tan sols davant la doble Espanya que Machado lamentava, sinó en especial de constatar que les dues tenen en comú el menyspreu cap a la voluntat de les persones que vivim a Catalunya d’autogovernar-nos i gestionar els nostres recursos. Es tracta de desafecció davant la intolerància hispànica cap a la diferència, davant la palesa discriminació que practiquen l’Estat i les seves institucions.

El fracàs de l’Espanya plural ha generat decepció disfressada de pragmatisme, però en democràcia no es pot acceptar sense més la imposició unilateral. Sóc un ciutadà europeu que pago els meus impostos, i he de poder exercir el meu dret democràtic a decidir. El tracte i els serveis que em presta l’Estat espanyol no em satisfan en absolut, i em sobta que els partits i institucions catalans siguin tan incapaços de donar resposta a aquesta evidència cada cop més compartida.

Publicat a l'Avui (18 de febrer)

11 de febrer, 2007

Entre el discurs i la pràctica

Hi ha dos motius diferents que duen a què molts desitgem que Catalunya deixi de formar part de l’Estat espanyol: el nacionalista i el de la desafecció. Tot i que la conclusió sigui la mateixa, els dos motius són ben diferents, i representen maneres distintes de veure el món.

El motiu nacionalista es basa en la idea que som una comunitat nacional fonamentada en elements definibles –història, llengua, i també injustícies històriques– que caracteritzen les nacions. I conclou dient que, donat que a tota nació li correspon un Estat, nosaltres també volem el nostre.

La desafecció, en canvi, obvia el discurs nacionalista i neix de la decepció democràtica davant d’una comunitat política que basa la seva existència en la negació de la nostra. Neix de veure que l’Estat espanyol no tan sols no ens dóna un tracte igualitari com a ciutadans, sinó que ens discrimina en decisions econòmiques, infraestructurals, culturals i polítiques sense justificació possible.

El món econòmic català ha jugat tradicionalment a evitar el discurs nacionalista per a garantir el mercat espanyol. I de fet, l’OPA fallida a ENDESA mostra al capital català que jugar al mercat espanyol no és jugar a casa. El resultat no és tant dolent: com a mínim, els alemanys no tindran prejudicis nacionals en gestionar la nostra energia.

Dimecres passat, Carod-Rovira va reprendre les seves tesis que s’allunyen del discurs nacionalista i intenten bastir-ne un de més inclusiu. Carod, però, ha fet tres afirmacions noves. Una, que el salt en l’autogovern ha de ser un objectiu transversal, i no patrimoni de cap partit, i que per això l’agenda nacional segueix creuant l’eix dreta-esquerra. Dos, que el projecte federalista espanyol ha fracassat. I tres, que si segueix la involució espanyola no quedarà cap altra sortida que el sobiranisme. Tres afirmacions, però, que sense indicadors i calendari poden seguir sent poc més que un brindis al sol.

Publicat a l'Avui (11 de febrer)

04 de febrer, 2007

El cost de la inconsistència

Les opinions expressades aquesta setmana per l’exconseller Carretero han generat nerviosisme dins el seu partit. Possiblement, per l’empatia que genera amb tantíssimes persones que l’any 2003 esperaven que la pujada d’ERC dugués a un punt d’inflexió en el desenvolupament institucional de Catalunya, fent un salt en els àmbits competencials, infraestructurals i de finançament.

Carretero recorda que la bona gestió no és un objectiu polític: tot governant ha de gestionar bé. I en canvi, dubta que el seguidisme de les prioritats dels socialistes contribueixi a gaire més que a satel·litzar Esquerra. Jo vaig pensar el mateix en llegir al Diario de Sesiones la justificació ja citada del vot afirmatiu d’ERC a la llei de Dependència: “Éste es el camino para superar cualquier tipo de susceptibilidad e ir consolidando una correlación de fuerzas de izquierdas que se vaya visualizando y materializando en todas las leyes. Vamos a empezar por las sociales y, poco a poco, llegar al federalismo”.

Tot plegat forma part de la inconsistència tàctica que estan tenint els partits catalans. Per exemple, mentre dirigents d’ERC buscaven evitar el tan necessari ‘no’ a l’Estatut, avui CiU celebra en veu baixa que aquell mal Estatut que van pactar rebés un gruix de vots negatius. Però tots paguem el resultat d’aquesta deriva: competències laminades (Dependència, Educació, Universitats), dèficit infraestructural (aeroport, trens, peatges), i mal finançament.

Joan Carretero, militant d’ERC, diu el que molta gent pensa. Gent que va anar a votar i gent que es va quedar a casa. Els partits creuen que la crítica interna els perjudica electoralment, però no tenen en compte el cost agregat de la inconsistència. Com diu un important empresari d’aviació, si creus que invertir en seguretat costa massa, pensa en el cost que un avió s’estavelli.

Publicat a l'Avui (4 de febrer)