17 de febrer, 2007

Donar resposta a la desafecció

Dos motius diferents fonamenten la idea que el nostre país ha de deixar de dependre d’Espanya. Un és el nacionalista, lligat al discurs nacional, als símbols, a la història i a la llengua. L’altre és la desafecció que neix de constatar que el projecte espanyol ens exclou. En el meu cas, el motiu nacionalista va quedar desbancat fa temps pel de la desafecció, que no ha parat d’augmentar.

Les qüestions de la identitat són molt més complexes del que ens agradaria. I un bon dia parles del nostre pathos nacional i te n’adones que els compatriotes que et miren desconcertats són fills d’altres tradicions nacionals. Però més enllà d’això, m’he cansat de sentir els Segadors cantat pels qui quan havien d’esmolar les eines es van limitar a baixar el cap. I m’he atipat de veure el patriotisme com a excusa per a clientelismes, autoritarismes i per a fer callar la dissidència.

La desafecció es produeix no tan sols davant la doble Espanya que Machado lamentava, sinó en especial de constatar que les dues tenen en comú el menyspreu cap a la voluntat de les persones que vivim a Catalunya d’autogovernar-nos i gestionar els nostres recursos. Es tracta de desafecció davant la intolerància hispànica cap a la diferència, davant la palesa discriminació que practiquen l’Estat i les seves institucions.

El fracàs de l’Espanya plural ha generat decepció disfressada de pragmatisme, però en democràcia no es pot acceptar sense més la imposició unilateral. Sóc un ciutadà europeu que pago els meus impostos, i he de poder exercir el meu dret democràtic a decidir. El tracte i els serveis que em presta l’Estat espanyol no em satisfan en absolut, i em sobta que els partits i institucions catalans siguin tan incapaços de donar resposta a aquesta evidència cada cop més compartida.

Publicat a l'Avui (18 de febrer)