11 de febrer, 2007

Entre el discurs i la pràctica

Hi ha dos motius diferents que duen a què molts desitgem que Catalunya deixi de formar part de l’Estat espanyol: el nacionalista i el de la desafecció. Tot i que la conclusió sigui la mateixa, els dos motius són ben diferents, i representen maneres distintes de veure el món.

El motiu nacionalista es basa en la idea que som una comunitat nacional fonamentada en elements definibles –història, llengua, i també injustícies històriques– que caracteritzen les nacions. I conclou dient que, donat que a tota nació li correspon un Estat, nosaltres també volem el nostre.

La desafecció, en canvi, obvia el discurs nacionalista i neix de la decepció democràtica davant d’una comunitat política que basa la seva existència en la negació de la nostra. Neix de veure que l’Estat espanyol no tan sols no ens dóna un tracte igualitari com a ciutadans, sinó que ens discrimina en decisions econòmiques, infraestructurals, culturals i polítiques sense justificació possible.

El món econòmic català ha jugat tradicionalment a evitar el discurs nacionalista per a garantir el mercat espanyol. I de fet, l’OPA fallida a ENDESA mostra al capital català que jugar al mercat espanyol no és jugar a casa. El resultat no és tant dolent: com a mínim, els alemanys no tindran prejudicis nacionals en gestionar la nostra energia.

Dimecres passat, Carod-Rovira va reprendre les seves tesis que s’allunyen del discurs nacionalista i intenten bastir-ne un de més inclusiu. Carod, però, ha fet tres afirmacions noves. Una, que el salt en l’autogovern ha de ser un objectiu transversal, i no patrimoni de cap partit, i que per això l’agenda nacional segueix creuant l’eix dreta-esquerra. Dos, que el projecte federalista espanyol ha fracassat. I tres, que si segueix la involució espanyola no quedarà cap altra sortida que el sobiranisme. Tres afirmacions, però, que sense indicadors i calendari poden seguir sent poc més que un brindis al sol.

Publicat a l'Avui (11 de febrer)