25 de febrer, 2007

Tot esperant la lucidesa

La fal·làcia del discurs que només parla de dretes i esquerres és que obvia el que els partits catalans majoritaris, hereus de l’Assemblea de Catalunya, saben prou bé: que a casa nostra el programa social és indestriable del d’autogovern nacional. I em temo que el programa d’autogovern sigui pròxim al col·lapse i que tothom es fa l’orni per evitar la topada.

Des de la transició, a l’entorn d’aquests partits s’han dibuixat tres grans models. El federal, que volia compartir projecte amb els pobles d’Espanya transformant l’Estat centralista. El nacionalista autonòmic, que sense tenir els espanyols per “compatriotes” propugnava una autonomia asimètrica que engruixís simbolisme i competències. I l’independentista, molt més minoritari, que no creia en la viabilitat de l’Estat federal ni en la idoneïtat de l’autogovern autonòmic.

Els fets mostren que tant el model federal com el nacionalista autonòmic no donen més de si, perquè Espanya no es deixa canviar. I així, els qui n’eren partidaris es troben ara astorats davant les lectures restrictives de l’Estatut ja retallat i del gran revés que s’albira. Un astorament que, n’estic segur, arriba als dirigents que als 80 van contribuir a modernitzar Espanya, als qui creien en el federalisme com a única sortida i als qui van pactar l’Estatut amb Zapatero des del possibilisme.

El més sorprenent, però, és que els pocs que havien mantingut que les vies federalista i nacionalista autonòmica no duien enlloc són els qui ara més amaguen el cap sota l’ala. L’estratègia de defensar la normalitat podria ser bona en altres ocasions, però no ho és en aquest moment de col·lapse. I així estem, esperant que tots plegats passin de l’astorament a la lucidesa i proposin alguna sortida per al país que no sigui fer l’estruç.

Publicat a l'Avui (25 de febrer)

1 comentari:

Àlex Masllorens ha dit...

Amic,

Alguns continuem essent federalistes convençuts. I continuarem donant la vara en aquesta direcció. Tot i saber que Espanya està plena de jacobins, de mandrosos mentals, d'anti-catalans i de fatxes. Però també de gent disposada a albirar noves vies de convivència. Els catalans no som ni millors ni pitjors. I mirant el món, tampoc no hi trobem models de convivència que hagin resolt tots els encaixos possibles...

¡Vinga doncs; ànims i a continuar donant la vara¡