25 de març, 2007

Una política millor és possible

Potser són ironies del destí, però quan sembla cada cop més clar que l’Espanya plural mai no existirà, i que ens cal reformular el nostre futur, ens trobem amb la pitjor política catalana en moltes dècades. Fins ara, cíclicament, una nova generació menystenia el fracàs de l’anterior i repetia la pretensió catalana de governar o canviar l’Estat, contraposant el discurs de la “pluralitat” a la pràctica unitarista.

La presidència de Maragall, la investidura de Zapatero i el procés de reforma de l’Estatut han estat la darrera ocasió generacional per a demostrar que una Catalunya amable podia encaixar en una Espanya comprensiva. Per contra, la realitat s’ha tornat a mostrar amb cruesa: tota l’amabilitat del món no ha variat ni el més mínim l’esbiaix centralista que impera tant en la política com en la societat espanyoles.

Amb l’excusa de les envestides dels neofranquistes, el PSOE torna a rebutjar per enèsima volta el desenvolupament de l’autogovern català. I molts persones que des de casa nostra defensaven la viabilitat del model federalista comencen a constatar que l’encaix espanyol és inviable. Mentre tant, però, la política catalana és incapaç de reaccionar. El nostre Govern roman atònit i poca cosa més, mentre l’oposició encara intenta entendre què va fallar del pacte de la Moncloa

Els nostres partits, incapaços d’aconseguir objectius polítics rellevants, s’estan dedicant a tàctiques de baixa volada en la pugna pel poc poder disponible, oblidant les necessàries grans estratègies de país i alimentant el descrèdit i l’abstenció. No sé si aquesta tendència durarà anys o tindrem la sort que es col·lapsi aviat. Però no hem d’oblidar que una política substancialment millor no tan sols és possible sinó, a més, molt necessària

Publicat a l'Avui (25 de març)

18 de març, 2007

"Vigileu que ve el llop!"

És poc estimulant analitzar la política catalana quan és tan evident el col·lapse en què ens situa la perversió del model autonòmic espanyol. ¿No és absurd parlar de dèficit d’infraestructures –trens de rodalies i d’alta velocitat, peatges i aeroport– sense dir que és causat per unes competències centralitzades i pel dèficit fiscal? ¿Té sentit elogiar els esforços culturals, científics o econòmics catalans, sense fer esment de la política sistemàtica de l’Estat de concentrar a la seva capital les principals col·leccions museístiques, els centres de recerca i les empreses públiques i privatitzades?

Ens diuen que la reivindicació nacional cansa, però cansa més la sensació permanent de ser ciutadans de tercera quan rebem serveis i ser-ho de primeríssima quan els paguem. Com també és cansat viure en un Estat que margina de les preses de decisió les comunitats polítiques diferenciades –amb sistema de partits propi–, posant les regions al mateix nivell que les nacions i impedint que aquestes puguin aturar les contínues invasions del govern espanyol a les seves competències.

Amb un model on les nacions només poden participar en la política estatal a través dels partits diferenciats, l’existència d’un PSC sense grup propi al Congrés esdevé dubtosament útil. Aquells qui criticaven que CiU “barregés partit i govern” en fer pactes al Congrés en favor de la Generalitat, ara haurien de explicar-nos en què ens beneficia la disciplina de vot dels parlamentaris socialistes a Madrid. La independència nord-americana va començar, justament, amb el “no taxes without representation”. Però tot això, ens diuen, són “collonades”. Molt millor cridar “que ve el llop”, senyalant el PP, i així oblidar-nos un cop més d’encarar l’arrel del problema.

Publicat a l'Avui (18 de març)

11 de març, 2007

Els perills de la normalitat

La il·lusió pel canvi que es va viure el 2003 mostrava l’entusiasme per una nova etapa en la tradició del catalanisme polític, encapçalada pel projecte de país del president Maragall: Catalunya només es pot sentir còmoda a Espanya si aquesta assumeix la seva plurinacionalitat, si entén que la condició nacional de Catalunya requereix que se li reconegui un tracte distint.

Després de la tempesta d’aquests darrers tres anys, culminada amb un Estatut escapçat i amb una Espanya que ha demostrat no tenir cap intenció de canviar, la nova legislatura està marcada per l’assossec, pel no fer soroll. Del “parlant la gent s’entén” hem passat al “fets, no paraules”. Però quins fets? Se suposa que l’Estatut havia de blindar les competències, i en canvi totes les lleis espanyoles impulsades des de la seva aprovació han ignorat el nou marc.

Ens diu el president que més val una competència que vint recursos, però no fa esment que són les pròpies formacions que donen suport al govern les que han aprovat lleis que trepitgen les nostres competències. Ara la consigna és normalitat: amb les banderes, amb la legalitat, amb la realitat. Però es presentaven a les eleccions per a acceptar sense més la realitat?

La legislatura passada, un matís mostrava que hi ha dues concepcions de país contraposades. El president Maragall deia que s’havien d’enumerar les nacionalitats a la Constitució. Zapatero, en canvi, va dir que es llistarien “les comunitats autònomes”, hàbil expressió que ha servit per a homogeneïtzar nacions i regions. Molta gent que va donar suport a Maragall pensaven, com ell, que Catalunya no es pot dissoldre dins la “normalitat” autonòmica. Com molta gent també, avui, té seriosos dubtes que el Govern faci prou per a evitar-ho.

Publicat a l'Avui (11 de març)

04 de març, 2007

El Prat, més enllà dels partits

El desvergonyiment amb què s’han pres les decisions respecte l’aeroport del Prat, que ha deixat en evidència el centralisme obsessiu i ineficient de l’Estat i també el seu ofec al nostre creixement econòmic, ha fet reaccionar empresaris i acadèmics que el pròxim 22 de març organitzaran un acte a l’IESE.

El president Pujol, que tradicionalment havia dit que la política és cosa dels polítics i que la societat havia de venir darrera, ha reconegut que aquest cop és una bona notícia que el món econòmic i intel·lectual pregui el lideratge que, afegeixo jo, els partits han estat notòriament incapaços d’exercir.

Més enllà de la pomposa visita del president del Govern d’Espanya al Prat, ens hem quedat amb paraules solemnes però buides de contingut. Ja s’han explicat les ambigüitats de la seva intervenció, possiblement fruit de constatar que quan ha promès alguna cosa ha acabat incomplint. La solució: no dir res. Així, ha parlat de fer del Prat un “important centre de connexions internacionals”, sense concretar el com. Nosaltres, en canvi, sabem el “com no”: amb una nova terminal en mans de l’escandalosa Iberia, impedint els vols intercontinentals, o mantenint la majoria de la gestió en mans d’Aena.

No deixa de ser interessant, però, que la reacció hagi vingut del món empresarial, periodístic i acadèmic. Una reacció encara prudent, però decidida. La reducció de la sana confrontació política a la simple pugna electoral ha deixat el país orfe de lideratge, i els partits ja ni tenen capacitat de fer-li pujar els colors a un Zapatero amb qui, alhora, tots volen governar. Benvingut, doncs, el protagonisme del món econòmic davant l’escàndol de les infraestructures. Tan de bo ensenyi alguna cosa als qui demanaven el dret a decidir i van acabar defensant un estatut insuficient.

Publicat a l'Avui (4 de març)

02 de març, 2007

Contra l'oblit

El 3 de març de 1976, en plena Transició, la policia espanyola va dissoldre a trets la concentració pacífica a Vitòria d'uns obrers que reivindicaven millores laborals. Manuel Fraga era ministre de Gobernación, i Rodolfo Martín Villa ministre de Relaciones Sindicales. D'aquells cinc assassinats d'Estat i dels més de cent ferits de bala se'n va fer ressò Lluís Llach, amb el seu memorable Campanades a morts.


Trenta anys després, el març de l'any passat, Llach va tornar a Gasteiz en un concert que va ser un cant contra l'oblit, i va recordar que les famílies d'aquells assassinats encara esperen explicacions i demandes de perdó. Perquè la justícia no sempre és imparcial, com avui veiem, i la mitificada Transició també va tenir els seus danys col·laterals.


Aquelles morts tornen a la llum amb la colpidora pel·lícula Llach: La revolta permanent, fruit d'un equip jove -direcció de Lluís Danés, guió de Lila Pla i Lluís Arcarazo-, que revela la duresa dels fets vergonyants que van passar el 76. Veient-la recordava com tot aquest temps els protagonistes del pacte de silenci de la Transició l'han justificat dient que si es volia democràcia s'havia d'endarrerir 25 anys el procés polític al franquisme. Avui, passades tres dècades, ja veiem els resultats.


Malgrat els elogis que encara ara segueix rebent, els fets mostren que la transició de la dictadura a la democràcia va acabar sent un èxit del franquisme, i no dels demòcrates. Com ho demostra que no hi ha hagut ni un sol acte de penediment d'aquells que s'havien aixecat en armes contra el govern legítim, que van furtar durant quaranta anys les llibertats ciutadanes i que, segons estima el Consell d'Europa, van generar des del poder 30.000 desapareguts.


En nom de quina reconciliació hem de callar? Els responsables de gairebé mig segle de repressió i de privació de llibertats no tan sols no han estat jutjats, sinó que han seguit al capdavant del món judicial, d'estaments militars, de l'administració de l'Estat, d'institucions empresarials hereves dels monopolis estatals i, fins i tot, de partits polítics que es diuen democràtics però actuen amb tendència autoritària.


Les persones que van fer la transició patien, i moltes pateixen encara, una certa síndrome d'Estocolm, perquè aquells qui tenien capacitat de matar-los van accedir a pactar. Amb l'exèrcit al darrere, però van pactar. I d'això se'n va fer una èpica que ara patim tots. Perquè són les llàgrimes de penediment que ningú no va vessar les úniques que podrien possibilitar la reconciliació.


La por va pesar massa. Els qui pensaven que havien vençut la dictadura van entronitzar franquistes com a herois de la democràcia. Que bé els va anar als antics afins al Movimiento que el 81 aparegués un Tejero fent el paper d'extremista, oblidant que només seguia els principis que Juan Carlos havia jurat solemnement quinze anys abans davant del dictador! Encara esperem que el cap d'Estat condemni aquell règim abominable en lloc d'alliçonar-nos sobre una convivència basada en l'amnèsia.


Es va acceptar oblidar perquè aquest era el pacte. I així, s'ha oblidat quina fidelitat van jurar els oficials de l'exèrcit i la policia, o quina idea de justícia van aprendre els més alts magistrats. I cada dia hi ha una sorpresa nova, des de pronunciaments militars a involucionismes judicials. En nom d'aquella falsa concòrdia, encara avui hem de pidolar drets democràtics que van ser furtats per la força de les armes, mentre ens ofeguem en l'unitarisme autonòmic creat per apagar la voluntat d'autogovern catalana i basca.


Però malgrat la por heretada, que és la que permet les contínues sortides de to impròpies d'una democràcia, hauríem de començar a reaccionar i a deixar clar que en el marc de la Unió Europea, avui, la discriminació sistemàtica i l'arbitrarisme que ens afecten no es poden tolerar. Les etiquetes que intel·ligentment ens han penjat -opulents, insolidaris, victimistes- tenen la funció d'acomplexar-nos per, així, evitar demanar un finançament just, unes infraestructures adequades o un reconeixement del nostre autogovern.


Tant a nivell col·lectiu com individual, la pel·lícula sobre el Campanades a morts ens recorda la vergonya d'una societat que no s'ha atrevit a fer com Alemanya, Sud-àfrica, Xile o Argentina: encarar-se amb el seu passat. Els familiars i amics de les víctimes dels assassinats d'Estat del 3 de març de 1976, com els de les víctimes dels quaranta anys de dictadura feixista, no han vist encara rehabilitats els seus morts. Mentrestant, les persones i estaments que van treure profit del règim s'ho miren amb menyspreu des de torres d'ivori.



Publicat a l'Avui (2 de març)