02 de març, 2007

Contra l'oblit

El 3 de març de 1976, en plena Transició, la policia espanyola va dissoldre a trets la concentració pacífica a Vitòria d'uns obrers que reivindicaven millores laborals. Manuel Fraga era ministre de Gobernación, i Rodolfo Martín Villa ministre de Relaciones Sindicales. D'aquells cinc assassinats d'Estat i dels més de cent ferits de bala se'n va fer ressò Lluís Llach, amb el seu memorable Campanades a morts.


Trenta anys després, el març de l'any passat, Llach va tornar a Gasteiz en un concert que va ser un cant contra l'oblit, i va recordar que les famílies d'aquells assassinats encara esperen explicacions i demandes de perdó. Perquè la justícia no sempre és imparcial, com avui veiem, i la mitificada Transició també va tenir els seus danys col·laterals.


Aquelles morts tornen a la llum amb la colpidora pel·lícula Llach: La revolta permanent, fruit d'un equip jove -direcció de Lluís Danés, guió de Lila Pla i Lluís Arcarazo-, que revela la duresa dels fets vergonyants que van passar el 76. Veient-la recordava com tot aquest temps els protagonistes del pacte de silenci de la Transició l'han justificat dient que si es volia democràcia s'havia d'endarrerir 25 anys el procés polític al franquisme. Avui, passades tres dècades, ja veiem els resultats.


Malgrat els elogis que encara ara segueix rebent, els fets mostren que la transició de la dictadura a la democràcia va acabar sent un èxit del franquisme, i no dels demòcrates. Com ho demostra que no hi ha hagut ni un sol acte de penediment d'aquells que s'havien aixecat en armes contra el govern legítim, que van furtar durant quaranta anys les llibertats ciutadanes i que, segons estima el Consell d'Europa, van generar des del poder 30.000 desapareguts.


En nom de quina reconciliació hem de callar? Els responsables de gairebé mig segle de repressió i de privació de llibertats no tan sols no han estat jutjats, sinó que han seguit al capdavant del món judicial, d'estaments militars, de l'administració de l'Estat, d'institucions empresarials hereves dels monopolis estatals i, fins i tot, de partits polítics que es diuen democràtics però actuen amb tendència autoritària.


Les persones que van fer la transició patien, i moltes pateixen encara, una certa síndrome d'Estocolm, perquè aquells qui tenien capacitat de matar-los van accedir a pactar. Amb l'exèrcit al darrere, però van pactar. I d'això se'n va fer una èpica que ara patim tots. Perquè són les llàgrimes de penediment que ningú no va vessar les úniques que podrien possibilitar la reconciliació.


La por va pesar massa. Els qui pensaven que havien vençut la dictadura van entronitzar franquistes com a herois de la democràcia. Que bé els va anar als antics afins al Movimiento que el 81 aparegués un Tejero fent el paper d'extremista, oblidant que només seguia els principis que Juan Carlos havia jurat solemnement quinze anys abans davant del dictador! Encara esperem que el cap d'Estat condemni aquell règim abominable en lloc d'alliçonar-nos sobre una convivència basada en l'amnèsia.


Es va acceptar oblidar perquè aquest era el pacte. I així, s'ha oblidat quina fidelitat van jurar els oficials de l'exèrcit i la policia, o quina idea de justícia van aprendre els més alts magistrats. I cada dia hi ha una sorpresa nova, des de pronunciaments militars a involucionismes judicials. En nom d'aquella falsa concòrdia, encara avui hem de pidolar drets democràtics que van ser furtats per la força de les armes, mentre ens ofeguem en l'unitarisme autonòmic creat per apagar la voluntat d'autogovern catalana i basca.


Però malgrat la por heretada, que és la que permet les contínues sortides de to impròpies d'una democràcia, hauríem de començar a reaccionar i a deixar clar que en el marc de la Unió Europea, avui, la discriminació sistemàtica i l'arbitrarisme que ens afecten no es poden tolerar. Les etiquetes que intel·ligentment ens han penjat -opulents, insolidaris, victimistes- tenen la funció d'acomplexar-nos per, així, evitar demanar un finançament just, unes infraestructures adequades o un reconeixement del nostre autogovern.


Tant a nivell col·lectiu com individual, la pel·lícula sobre el Campanades a morts ens recorda la vergonya d'una societat que no s'ha atrevit a fer com Alemanya, Sud-àfrica, Xile o Argentina: encarar-se amb el seu passat. Els familiars i amics de les víctimes dels assassinats d'Estat del 3 de març de 1976, com els de les víctimes dels quaranta anys de dictadura feixista, no han vist encara rehabilitats els seus morts. Mentrestant, les persones i estaments que van treure profit del règim s'ho miren amb menyspreu des de torres d'ivori.



Publicat a l'Avui (2 de març)

1 comentari:

Oriol ha dit...

Bon article, sí senyor. Un altre opinió favorable a que en aquest país la Transició encara no s'ha acabat. Al contrari, tot just ha començat. Haurem de seguir l'exemple d'altres països d'Europa i l'Amèrica llatina.