11 de març, 2007

Els perills de la normalitat

La il·lusió pel canvi que es va viure el 2003 mostrava l’entusiasme per una nova etapa en la tradició del catalanisme polític, encapçalada pel projecte de país del president Maragall: Catalunya només es pot sentir còmoda a Espanya si aquesta assumeix la seva plurinacionalitat, si entén que la condició nacional de Catalunya requereix que se li reconegui un tracte distint.

Després de la tempesta d’aquests darrers tres anys, culminada amb un Estatut escapçat i amb una Espanya que ha demostrat no tenir cap intenció de canviar, la nova legislatura està marcada per l’assossec, pel no fer soroll. Del “parlant la gent s’entén” hem passat al “fets, no paraules”. Però quins fets? Se suposa que l’Estatut havia de blindar les competències, i en canvi totes les lleis espanyoles impulsades des de la seva aprovació han ignorat el nou marc.

Ens diu el president que més val una competència que vint recursos, però no fa esment que són les pròpies formacions que donen suport al govern les que han aprovat lleis que trepitgen les nostres competències. Ara la consigna és normalitat: amb les banderes, amb la legalitat, amb la realitat. Però es presentaven a les eleccions per a acceptar sense més la realitat?

La legislatura passada, un matís mostrava que hi ha dues concepcions de país contraposades. El president Maragall deia que s’havien d’enumerar les nacionalitats a la Constitució. Zapatero, en canvi, va dir que es llistarien “les comunitats autònomes”, hàbil expressió que ha servit per a homogeneïtzar nacions i regions. Molta gent que va donar suport a Maragall pensaven, com ell, que Catalunya no es pot dissoldre dins la “normalitat” autonòmica. Com molta gent també, avui, té seriosos dubtes que el Govern faci prou per a evitar-ho.

Publicat a l'Avui (11 de març)