25 de març, 2007

Una política millor és possible

Potser són ironies del destí, però quan sembla cada cop més clar que l’Espanya plural mai no existirà, i que ens cal reformular el nostre futur, ens trobem amb la pitjor política catalana en moltes dècades. Fins ara, cíclicament, una nova generació menystenia el fracàs de l’anterior i repetia la pretensió catalana de governar o canviar l’Estat, contraposant el discurs de la “pluralitat” a la pràctica unitarista.

La presidència de Maragall, la investidura de Zapatero i el procés de reforma de l’Estatut han estat la darrera ocasió generacional per a demostrar que una Catalunya amable podia encaixar en una Espanya comprensiva. Per contra, la realitat s’ha tornat a mostrar amb cruesa: tota l’amabilitat del món no ha variat ni el més mínim l’esbiaix centralista que impera tant en la política com en la societat espanyoles.

Amb l’excusa de les envestides dels neofranquistes, el PSOE torna a rebutjar per enèsima volta el desenvolupament de l’autogovern català. I molts persones que des de casa nostra defensaven la viabilitat del model federalista comencen a constatar que l’encaix espanyol és inviable. Mentre tant, però, la política catalana és incapaç de reaccionar. El nostre Govern roman atònit i poca cosa més, mentre l’oposició encara intenta entendre què va fallar del pacte de la Moncloa

Els nostres partits, incapaços d’aconseguir objectius polítics rellevants, s’estan dedicant a tàctiques de baixa volada en la pugna pel poc poder disponible, oblidant les necessàries grans estratègies de país i alimentant el descrèdit i l’abstenció. No sé si aquesta tendència durarà anys o tindrem la sort que es col·lapsi aviat. Però no hem d’oblidar que una política substancialment millor no tan sols és possible sinó, a més, molt necessària

Publicat a l'Avui (25 de març)