18 de març, 2007

"Vigileu que ve el llop!"

És poc estimulant analitzar la política catalana quan és tan evident el col·lapse en què ens situa la perversió del model autonòmic espanyol. ¿No és absurd parlar de dèficit d’infraestructures –trens de rodalies i d’alta velocitat, peatges i aeroport– sense dir que és causat per unes competències centralitzades i pel dèficit fiscal? ¿Té sentit elogiar els esforços culturals, científics o econòmics catalans, sense fer esment de la política sistemàtica de l’Estat de concentrar a la seva capital les principals col·leccions museístiques, els centres de recerca i les empreses públiques i privatitzades?

Ens diuen que la reivindicació nacional cansa, però cansa més la sensació permanent de ser ciutadans de tercera quan rebem serveis i ser-ho de primeríssima quan els paguem. Com també és cansat viure en un Estat que margina de les preses de decisió les comunitats polítiques diferenciades –amb sistema de partits propi–, posant les regions al mateix nivell que les nacions i impedint que aquestes puguin aturar les contínues invasions del govern espanyol a les seves competències.

Amb un model on les nacions només poden participar en la política estatal a través dels partits diferenciats, l’existència d’un PSC sense grup propi al Congrés esdevé dubtosament útil. Aquells qui criticaven que CiU “barregés partit i govern” en fer pactes al Congrés en favor de la Generalitat, ara haurien de explicar-nos en què ens beneficia la disciplina de vot dels parlamentaris socialistes a Madrid. La independència nord-americana va començar, justament, amb el “no taxes without representation”. Però tot això, ens diuen, són “collonades”. Molt millor cridar “que ve el llop”, senyalant el PP, i així oblidar-nos un cop més d’encarar l’arrel del problema.

Publicat a l'Avui (18 de març)