08 d’abril, 2007

El preu de la llibertat

M’hauria agradat que l’exabrupte de calçotada hagués estat una proposta seriosa formulada al Parlament. Molts creiem que aquest país mereix autogovernar-se plenament, davant l’evidència que els successius règims i governs espanyols no ens han tractat mai en peu d’igualtat amb la resta de l’Estat, tracte que els anys de democràcia no han canviat.

Però ara que he demanat deixar aquesta columna no em puc estar de recordar que, tot just fa un any, l’exabrupte va ser exigir a empleats de l’administració pública que paguessin part del seu sou al partit. Avui ja ningú en parla, si bé els amics d’un treballador honest que va ser acomiadat per negar-se a pagar seguim avergonyits que el fiscal, amb dades, escrits i mig centenar de testimonis, digués no trobar cap prova. Com ho estem d’un partit i un govern que, sabent-ho, no van fer res.

L’independentisme parlamentari no s’adona com les pràctiques autoritàries del seu aparell li erosionen la credibilitat i perjudiquen el treball honest de tanta gent. Sembla que amb l’excusa del patriotisme tot s’hi val: sectarisme amb periodistes que discrepen de la línia oficial, premiar la fidelitat militant amb càrrecs públics o reprimir la dissidència interna de forma poc democràtica. L’obediència per sobre els ideals.

Molts responen que això passa a tots els partits, i que “l’important és la independència”. Però aquí rau el problema. Per a ser algun dia membres de ple dret de la Unió Europea caldrà el suport d’una ciutadania il·lusionada, motivada i confiada, i no pas decebuda o amenaçada. Per això, mai no es podrà optar per la llibertat del país a costa de menysprear la llibertat dels seus ciutadans. I encara que es pogués, citant Llach, “serem sols un país lliure / si som lliures els seus fills”.

Publicat a l'Avui (8 d'abril)

1 comentari:

Anònim ha dit...

Collons Eduard, no pleguis. Cal continuar posant pressio a una situacio absolutament vergonyant.

Gerard