11 de setembre, 2007

La importància de pensar per un mateix

Amartya Sen: Identity and Violence: The Illusion of Destiny
W.W.Norton & Company, 2006: New York & London



Vaig tenir la sort de poder llegir Identity and Violence abans que aparegués a les llibreries, la primavera de 2006, mentre a Catalunya es debatia la bondat de l’Estatut retallat. La reflexió serena i intel·ligent d’Amartya Sen va ser una alenada d’aire fresc davant la tendència que tenim al nostre país de debatre sobre la identitat passant de l’autocomplaença a l’autoflagelació.

Com se sap, Sen és un dels principals teòrics de l’economia del desenvolupament. Nascut a l’Índia, professor a Harvard (abans a Cambridge) i Premi Nobel d’Economia, Amartya Sen ha reflexionat en el seu darrer llibre sobre la identitat. Identity and Violence no és, però, un tractat de teoria política. És un assaig divulgatiu i ben fonamentat que combat els tòpics en què es basa la percepció de les identitats nacionals, ètniques, culturals i religioses com a blocs homogenis, i que fa notar la importància de fomentar el criteri propi per a possibilitar societats lliures i en pau.

La tesi de Sen és que la pressumpció que les persones només es poden categoritzar en base a una identitat (religió, cultura, ètnia, classe) és una font potencial de conflicte, donat que sovint és utilitzat per a enfrontar-se als qui no en formen part, com va passar en les pugnes religioses que van dur a la creació del Pakistan o en la masacre ètnica a Rwanda. Contràriament, la llibertat de determinar les prioritats de les nostres identitats i lleialtats entre els diferents grups als que pertanyem, diu, és la millor prevenció contra el fanatisme.

El pensament català sempre ha reaccionat negativament a aquest missatge, perquè li sona a la imposició que catalanitat i espanyolitat mai no podran veure’s separades. Però alguns exemples permeten entendre el plantejament de Sen. Què passaria si el lema de Torres i Bages s’imposés al nostre país i, per tant, la catalanitat fos inseparable de la cristianitat? Potser els agnòstics tindríem altres lleialtats, com ara a la llibertat de creença i pensament. Què passaria si s’imposés una visió de la catalanitat en què la dona no pogués participar de la vida pública, o en què l’homosexualitat fos prohibida? Dones i homosexuals, i en general persones compromeses amb els drets de dones i homosexuals, mai podríem ser lleials a aquesta catalanitat per sobre del dret inalienable a la no discriminació de les persones per raó de gènere o orientació sexual.

Igualment, Sen fa notar que aquesta qüestió de l’elecció també s’estén la convivència entre diverses identitats culturals i nacionals. El nostre país, que es proclama terra de pas, conté moltes vivències d’aquest tipus. No tan sols dels fills de la immigració espanyola, sinó també de l’alemany o l’argentí catalanoparlant, que fins el darrer dels seus dies sentiran regatejada la seva identitat plural quan la seva elecció no coincideixi amb la que toca: sigui en el menjar, en el futbol o en les idees polítiques. Aquesta situació és cada cop més comuna arreu del món, donat que les societats són creixentment pluriculturals.

De fet, Sen fa notar que la llibertat d’elecció sobre la pròpia identitat sempre està limitada per la mirada dels altres. Per molt que un aristòcrata alemany contrari als drets dels treballadors volgués fer valdre la seva identitat d’alemany i d’aristòcrata a finals dels anys 30, la seva identitat de jueu apagaria totes les altres als ulls del règim nazi. No cal dir que això és una constant en totes les guerres civils on s’han produït assassinats massius per reduccionismes en la categorització de les persones.

Identity and Violence es capbussa apassionantment en una crítica a la visió del món com una federació de civilitzacions cultural-religioses, i ho fa obrint-nos els ulls a la curta visió eurocèntrica de la història de la humanitat. Així, mostra com les idees de tolerància i llibertat, la pràctica de la democràcia (presa de decisions mitjançant deliberació) i el coneixement científic no són en absolut herència principalment occidental. Ben al contrari, recorda com el món occidental promovia la llibertat religiosa i científica mentre l’Europa cristiana perseguia els jueus i cremava Bruno. O com el món occidental va aprendre matemàtiques, ciència i tecnologia de Xina, Índia, Iran i el món àrab. Aquestes idees, diu, no són exclusiva de cap país o tradició cultural. Són l’herència d’una humanitat que no ha deixat d’interrelacionar-se al llarg dels segles.

En canvi, una conseqüència de la colonització ha estat justament el contrari: proclamar la suposada superioritat del món occidental generant injustícia i humiliació. La reacció a aquesta humiliació es concreta en tres elements que avui generen violència: l’hostilitat a les idees globals (democràcia, llibertat de pensament) per suposadament “occidentals”; la manipulació de la història intel·lectual i científica; i el creixement del fonamentalisme religiós. Aquesta simplificació, connectada amb la pobresa econòmica, es reforça per visions com la de Huntington sobre el xoc de civilitzacions.

I és que Sen vol diferenciar el multiculturalisme compromès amb la llibertat cultural davant del “monoculturalisme” plural, tant dins com fora dels països. Dins, adverteix de la tendència a pensar que el multiculturalisme és mantenir grups culturals homogenis i impermeables en un mateix territori, el que en realitat no és més que monoculturalisme plural. El veritable multiculturalisme, diu, és aquell que reconeix les diferències però deixa als seus membres la llibertat de mantenir o modificar els elements de la pròpia cultura. A nivell global, alerta de la mateixa tendència a imaginar el món com a federació de religions, una tendència que magnifica les autoritats religioses i minimitza les altres veus.

Tot i acceptar la importància de la cultura, doncs, Sen s’oposa al determinisme cultural. No hi ha cap societat, diu, que estigui condemnada a un destí determinat degut a la seva cultura. És l’educació i la tria que els membres de la societat facin el que serà decisiu. “Education is not just about getting children immersed in an old, inherited ethos. It is also about helping children to develop the ability to reason about new decisions any grown-up person will have to take” (p. 160).

Com he dit, Sen no fa un tractat de teoria política. I per tant, quan planteja la necessitat de veure l’Iraq com un conglomerat de ciutadans, i no de religions, no esmenta quina serà la visió majoritària en la societat. Però això no redueix en absolut la riquesa de la seva reflexió i l’interès davant de qüestions tan actuals com són l’educació en la ciutadania i les reivindicacions dels bisbes catòlics, els dilemes i conflictes en societats multiculturals, el diàleg amb els països àrabs o la promoció de la democràcia al món. La nefasta il·lusió d’un destí predeterminat esdevé un malson quan ens n’adonem que tan sols nosaltres tenim la capacitat de configurar-lo.


Publicat a VIA (Valors, Idees, Actituds), n. 4 (setembre 2007)