12 de desembre, 2008

Els perills del populisme anti elit

La fundació d’empresaris FemCAT va organitzar recentment el seu Segon Fòrum, enguany sobre empresa, treball i immigració. Montserrat Guibernau, que ha estudiat l’impacte de la immigració en la identitat nacional a Àustria (The Identity of Nations, 2007), explicava en la seva ponència com la crisi econòmica incrementa les tensions xenòfobes i dóna ales a una nova dreta radical (29% dels vots a les darreres eleccions austríaques).

La particularitat del discurs d’aquesta nova extrema dreta és que a la posició antiimmigració s’hi afegeix el component anti elit, que diu posar el sentit comú del poble per sobre de les desviacions de les elits. En un entorn de crisi, aquest discurs té un potencial de creixement enorme, també al nostre país.

És el primer que em va venir al cap quan va saltar la lamentable polèmica sobre l’equipament del cotxe del president del Parlament, impulsada des del diari ABC. És evident que l’objectiu de la polèmica era posar en dubte la segona autoritat de Catalunya i transmetre el missatge que l’autogovern català malgasta els diners. Però els mitjans i polítics catalans hi van caure de ple.

Certament, a cap empresa d’una certa dimensió es posaria en dubte que si un dels seus màxims dirigents fa 200km diaris en cotxe cal donar-li eines per a fer productiu el temps de desplaçament. Però quan les xifres es comparen amb el salari mínim d’un treballador, la demagògia està servida.

La discussió sobre l’optimització de la despesa pública en representació és enverinada, i la fórmula òptima de control s’hauria de basar en criteris objectius supervisats per organismes de seguiment com la Sindicatura de Comptes. Però la demagògia populista és una temptació fàcil que obté rendiments ràpids: de l’estudi més ínfim a la cúpula encarregada a Barceló a la seu de Nacions Unides a Ginebra, no hi ha factura d’institució pública o privada que resisteixi la comparació amb el salari mínim d’un treballador mitjà.

Però un cop llançades, les diatribes populistes van abonant un terreny propici, on s’hi troben una abstenció creixent, la desconfiança cap a les institucions i la instintiva reacció adversa a la diferència; i on a més, amb la crisi, s’hi sumaran l’increment de l’atur en entorns que han rebut immigració, nous focus de delinqüència i les potencials conseqüents tensions xenòfobes.

No crec que quan l’ABC i els qui l’han seguit optaven per la demagògia sobre la despesa pública s’adonessin del que alimentaven, a banda de l’anticatalanisme. Però potser caldria que tots comencéssim a ser conscients del perill d’avivar el latent populisme xenòfob i anti elit, generador de conflicte social, abans que haguem de lamentar veure com aquest discurs assoleix els percentatges de representació institucional que té a molts països del centre d’Europa.

Per tal de frenar aquesta tendència, cal reclamar seriositat enfront de la frivolitat, responsabilitat davant de la inconsciència, i un bon sistema de rendiment de comptes institucionalment establert. El risc és massa gran per a jugar-hi.

16 de setembre, 2008

"Ya no hay que ir a buscar fuera a los analistas muy cualificados"

[Entrevista, per David Martínez]

El pasado mes de junio se graduó la primera promoción de 99 estudiantes de la Barcelona Graduate School of Economics, más conocida como Barcelona GSE. No se confundan, porque no es una mera copia de la prestigiosa London School of Economics, sino una institución de nueva creación que forma estudiantes especializados en el análisis económico, pero cuya sede está en Barcelona. Su director general es Eduard Vallory.

La Barcelona GSE agrupa al Departamento de Economía de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), la Unidad de Análisis Económica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), el Instituto de Análisis Económico del CSIC y el Centro de Investigación de Economía Internacional (CREI). Su intención es dar respuesta a las empresas que buscan asesores altamente cualificados que sean capaces de ayudar a los directivos a tomar decisiones.

Es lo que trata de sacar al mercado Barcelona GSE, una escuela universitaria dedicada a la enseñanza graduada y la investigación enfocada al análisis, la dirección de estudios y la gestión de organizaciones económicas internacionales, administraciones públicas, empresas, bufetes y organismos reguladores.

¿Qué programas académicos han centrado la primera promoción de estudiantes en la Barcelona GSE?

Los másteres de Economía y Finanzas son los que concentran más estudiantes, con 76 alumnos, mientras que Competencia y Regulación del Mercado y Economía de la Ciencia y la Innovación suman otros 23, en los que se potencia la capacitación profesional para que los alumnos puedan integrarse en el entorno laboral elegido. En general, los másteres tienen como objetivo cubrir una demanda de profesionales altamente cualificados, pero sin necesidad de tener experiencia doctoral. Formamos analistas e investigadores del entorno económico muy preparados desde Barcelona. Ya no hay que ir fuera a buscarlos, porque las empresas pueden encontrarlos en nuestra escuela.

¿De dónde provienen los estudiantes?

Los graduados provienen de los cuatro programas de máster de un año de la Barcelona GSE: MSc in Economics; MSc in Finance; MSc in Competition and Market Regulation; y MSc in the Economics of Science and Innovation. Este primer año académico se han graduado 76 estudiantes de los 99 que empezaron los diversos programas. En su mayoría son internacionales. Los principales países de procedencia son Alemania, Italia, Estados Unidos, Francia, China y Reino Unido.

¿Cuáles son los destinos profesionales para sus estudiantes?

Los programas combinan la excelencia académica con la orientación profesional, por eso mientras la mayoría de graduados se incorporarán a empresas, instituciones del sector público, parques tecnológicos y consultorías internacionales (LECG, Frontier Economics, UK Competition Commission, Institut Català de Nanotecnologia), también algunos tomarán la opción del doctorado, sea en los dos programas de referenciade la GSE (UPF y UAB) o en otras universidades donde han sido admitidos, como son la University of Chicago, la NYU y la Bonn School of Economics, en Alemania. Más del 70 por ciento de los estudiantes del Master in Competition and Market Regulation han obtenido una oferta laboral o de prácticas remuneradas dos meses antes de acabar. Otros han tenido ofertas de trabajo en el Banco Central Noruego o el Banco Central de Perú, incluso en el Gobierno británico.

¿El centro cuenta con el apoyo del sector empresarial para financiar parte de los estudios?

Desde que se fundó la Barcelona GSE el año 2006 contó con la participación de la universidad pública y el apoyo de empresas privadas. Eso también se ha traducido en que hemos podido atraer la financiación de empresas para financiar en parte o en su totalidad algunos programas. Un grupo importante de los 99 estudiantes ha podido cursar sus estudios gracias a las becas de Repsol YPF, Merck Sharp & Dohme (MSD), Red Eléctrica Española (REE) o el Parque de Investigación de la UAB, al cual se le añadirán nuevas caras el próximo curso.

La Barcelona GSE cuenta con el apoyo desde su fundación de Aguas de Barcelona (Agbar), el Banco Sabadell, Caixa Catalunya, La Caixa, la Fundació d'empresaris FemCAT y la Conselleria de Economía de la Generalitat de Catalunya, que contribuyen a su financiación.

En un mercado de la formación muy competitivo, con grandes escuelas de negocio anglosajonas y centros europeos, ¿qué espacio busca ocupar la Barcelona GSE?

La Barcelona GSE no es ni ha pretendido ser una escuela de negocios. Nuestra intención es formar jóvenes universitarios en grado superior para el análisis económico, capaces de competir en el mercado internacional de másteres y profundizar en la investigación académica sobre economía.

En la Europa continental los másteres no están tan prestigiados como en el mundo anglosajón, porque estos estudios no son parte constitutiva de la educación superior, como ocurre en Reino Unido o Estados Unidos.

Equiparar los estudios, estructurar los títulos y dar garantías de calidad es uno de los objetivos del proceso de Bolonia, y la escuela se ha preparado para estructurar sus programas. Nos interesa la formación y el análisis para preparar a las empresas en un entorno global y muy competitivo. Barcelona cuenta con una gran oferta de programas MBA y ahora suma otra de investigación económica semejante a la London School of Economics.


Publicat a El Economista, 10 de setembre

08 de juliol, 2008

Qui comptarà en el mapa europeu de l’R+D+i

Des del primer dia en què Catalunya va recuperar l’autonomia hi ha hagut una competència de protagonismes entre el Govern de l’Estat i la Generalitat sobre quin rol li correspon a cadascun en el lideratge i la gestió de les polítiques públiques i en la subseqüent assignació pressupostària, una competència en què també juguen els partits i els seus grups parlamentaris. Ho podem veure fent un zoom a la política de recerca, desenvolupament i innovació (R+D+i).

En l’Europa que s’està dibuixant, el dinamisme econòmic provindrà de les àrees que hagin sabut fer una especialització correcta en R+D+i, valorant el seu avantatge comparatiu i apostant coherentment i consistentment. Fa un mes explicava el cas de la Toulouse School of Economics, que ha assolit un endowment (fons patrimonial perpetu) de 80 milions d’euros (The Economist, 5 de juny), dels quals 33 milions són d’institucions privades. Però a una distància similar podem percebre la fina estratègia sobre l’R+D+i que està implementant amb tenacitat el Govern d’Euskadi i el seu braç al Congrés dels Diputats, el Grup Parlamentari Basc (PNB).

El Govern d’Euskadi ha explicat que en vint anys vol situar el seu país al capdavant de la inversió europea en recerca i innovació. Per a això, ha quantificat la inversió pública i privada que necessiten i ha començat a treballar-hi, sabent que el creixement econòmic que genera la innovació requereix mantenir la intensitat de la recerca. I la seva actuació no només compta amb el compromís d’inversió del Govern basc, que combina intel·ligència estratègica i múscul pressupostari gràcies al concert econòmic. També compta amb la negociació política.

Fa dos anys, el PNB va donar suport als pressupostos generals de l’Estat de 2007 a canvi de, entre altres, partides extraordinàries de fins a 50 milions d’euros destinades a instal·lacions de R+D+i a Euskadi, coherents amb les apostes que estava impulsant el Govern basc. El mateix va tornar a passar la tardor passada, quan el PNB va votar a favor dels pressupostos de l’Estat per al 2008 a canvi de partides econòmiques addicionals per a Euskadi de fins a 90 milions d’euros, dels quals 70 milions eren per a iniciatives de R+D+i.

El futur mapa europeu de recerca i innovació s’està configurant amb estratègies coordinades entre governs estatals i regionals, institucions privades i clusters acadèmics que cooperen. I en això, els nostres veïns no estan perdent el temps. En etapes de potencial recessió, és important saber formular correctament quines estratègies generen creixement econòmic. Discursivament, a Catalunya i a Espanya sembla assumit que la inversió combinada en recerca i en innovació és clau per a generar un nou cicle de creixement. Ara caldria passar pressupostàriament als fets.

Publicat a Expansión (9 de juliol)

09 de juny, 2008

Aposta per l'excel·lència universitària

Els rànkings en el món universitari varien segons els objectius. Així, per exemple, en el món de les escoles de negocis, els rànkings acostumen a valorar el full time MBA, amb indicadors que inclouen l’èxit professional dels graduats. En els rànkings més genèrics d’universitats, com el de Shanghai, té molta importància la producció científica agregada i, per tant, la massa crítica d’investigadors d’alt nivell.

La utilitat d’aquestes classificacions és establir un criteri de diferenciació que permeti destriar què és de qualitat i què no en un escenari global massificat. Igualment, serveixen d’incentiu perquè les institucions i països que han perdut avantatge competitiu puguin generar iniciatives per a recuperar-lo. És el que està passant darrerament a Europa en l’àmbit universitari i de recerca.

Fa temps que les universitats nord-americanes lideren les posicions mundials d’excel·lència acadèmica, en especial pel que fa a la producció científica. En això, un factor fonamental ha estat la importància i recursos que el món tant públic com privat dóna a l’ensenyament superior i a la recerca de punta als Estats Units. Antics alumnes, empreses o institucions filantròpiques contribueixen amb els seus diners a mantenir l’estela ascendent de les grans universitats nord-americanes.

Si bé és cert que Cambridge i Oxford resisteixen, Europa és conscient que necessita fer canvis molt més profunds per a recuperar la distància perduda. D’aquí provenen tant l’estratègia de recerca de Lisboa com el procés d’educació superior de Bolonya, les dues principals iniciatives europees en aquest àmbit. Però a més de la iniciativa europea, aquesta línia estratègica també es dóna en casos concrets.

Oxford, per exemple, ha impulsat recentment la campanya “Oxford Thinking”, amb l’objectiu d’aconseguir 1.250 milions de lliures que els permeti finançar els millors estudiants, i dotar millor les posicions acadèmiques, els programes de recerca i les infraestructures. Tot i que Oxford i Cambridge són universitats finançades en gran part per l’erari públic, saben que només sumant-hi aportacions privades i creant fons patrimonials forts –com els que ja tenen els colleges– podran dur a terme estratègies exitoses i estables a llarg termini.

Però no són només els grans noms. Molt aprop, al Midí, aquest dilluns es va inaugurar la Toulouse School of Economics, una institució que aplega un grup prominent d’acadèmics de la Université Toulouse 1, de la EHESS, del CNRS i de l’INRA. L’impuls inicial prové de ser un dels guanyadors fa dos anys de la iniciativa competitiva del govern francès que va crear dotze fundacions de cooperació científica, amb governança pública-privada i fons patrimonial propi, que a Toulouse va ser de 14 milions d’euros.

Dilluns, en l’acte d’inauguració, els responsables de la nova institució presentaven els resultats del compromís privat: 33 milions d’euros per al fons patrimonial, més del doble del que havia posat l’Estat. Entre els partners: Total, EDF, el Banc de França, la Caisse des Dépôts, BNP Paribas, Suez, Orange, La Poste... Al seu torn, l’empenta privada va generar un nou compromís públic. I així, la ministra d’Universitats i Recerca va anunciar que el Govern feia un matching de l’aportació privada, i atorgava 33 milions d’euros més per a l’endowment de Toulouse. En total, doncs, 80 milions de fons patrimonial. No hi ha dubte: en molts punts d’Europa el món públic i privat s’està adonant de la importància de tenir institucions universitàries que juguin a primera divisió mundial.


Publicat a Expansión (9 de juny)

07 de juny, 2008

Atracció de talent, malgrat tot

Una bona combinació per a fugir de la tendència oscilant entre l’autocomplaença i el derrotisme és plantejar-se objectius ambiciosos i estar disposats a ser autoexigents i constants per a assolir-los. És el que ens recordava fa un any una exposició al Metropolitan Museum de Nova York, quan deia que el 1900 “els catalans somniaven en transformar Barcelona en un centre a escala mundial, rivalitzant amb París i Londres, una ambició que tan sols s’assoliria a través d’un compromís permanent amb la modernització i el progrés”.

Aquest somni es dóna avui al nostre país en l’àmbit de l’educació superior i la recerca, en el qual els darrers quinze anys s’ha donat un salt important, sumant esforços rellevants des d’àmbits públics i privats que han treballat per a transformar Barcelona i el seu entorn en una àrea líder en coneixement. La Barcelona Graduate School of Economics és una de les darreres iniciatives en aquest sentit.

I és que més enllà del discurs, molts no perceben els retorns de la inversió en recerca i educació superior. I així, cal insistir en la importància per a la producció econòmica i l’activitat intel·lectual de disposar d’institucions capdavanteres en els estudis universitaris i en la recerca. Europa en el seu conjunt ho ha entès, i és per això que s’estan impulsant iniciatives que volen reduir la distància que ens separa dels Estats Units i, alhora, evitar ser avançats per l’Àsia emergent.

L’atracció de talent acadèmic –estudiants graduats i recercadors– requereix d’una combinació de tres elements. Primer, institucions sòlides que s’hagin guanyat reputació. En segon lloc, massa crítica amb la que el talent s’hi senti còmode; i finalment, absència d’incertesa sobre el futur d’aquestes institucions. A casa nostra podem dir que ja hi ha un nombre important d’institucions solvents i que la massa crítica va en augment; el repte més gran es troba en esvair la incertesa.

L’empenta pública i el compromís de les universitats ha generat en els darrers anys centres de recerca punters que en poc temps han situat l’activitat científica catalana al mapa internacional, com s’ha vist amb les recents Starting Grants del European Research Council. Recordem-ho: en una convocatòria competitiva d’escala europea, amb més de 9.000 joves candidats per a 300 grants, 16 d’elles han estat d’institucions catalanes (un 5% del total europeu, quan la població catalana representa un 1,5%). La resta de l’Estat ha tingut 9 escollits.

La força d’aquestes institucions de recerca, punta de llança de les universitats i del sistema científic català, també ha contribuït a incrementar la massa crítica d’investigadors de primera línia que decideixen fer de Barcelona la seva llar acadèmica. A això s’hi suma l’acció valenta dels departaments que han fet polítiques no endogàmiques de contractació, generant cercles virtuosos amb programes doctorals de prestigi que atrauen bons estudiants i professors internacionals. I també el treball intens de les escoles de negocis, referents en els estudis graduats.

El repte principal de l’atracció de talent, doncs, rau en esvair la incertesa. És fonamental poder garantir que les institucions acadèmiques que s’han creat per a competir internacionalment puguin seguir gaudint tant d’un compromís pressupostari estable, públic i privat, com de la imprescindible flexibilitat de gestió. Només així s’aconseguirà que Barcelona i Catalunya sigui cada cop més una àrea generadora de coneixement i capaç d’atraure talent.


Publicat a Dossier Econòmic (7 de juny)

09 de maig, 2008

Formar professionals amb aptituds

El procés de creació del nou espai europeu d’educació superior, que està donant les seves primeres passes, és una magnífica oportunitat per a revisar la tasca formativa que duen a terme les nostres universitats. L’anomenat procés de Bolonya estableix nous reptes per a les universitats: garantir de manera eficient la qualitat de l’ensenyament, promoure la mobilitat, capacitar els estudiants per a una vida professional satisfactòria i fer-los agents del seu propi aprenentatge, trobant fórmules per a una formació al llarg de tota la vida i recollint des de la universitat el rol educatiu del món professional.

Catalunya ha estat pionera en molts d’aquests reptes. L’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU) va ser una de les primeres agències amb acreditació europea per a avaluar la qualitat, a la qual anys després s’hi va sumar l’agència estatal espanyola ANECA. I pel que fa a la mobilitat, les universitats catalanes han estat capdavanteres en l’atracció i enviament d’estudiants europeus del programa Erasmus. El punt de partida, doncs, és positiu.

Però els reptes que planteja el procés europeu van més enllà, i es fonamenten en la idea d’incrementar la importància de l’adquisició d’aptituds en la formació universitària davant la preponderància que té l’estricta tranmissió de coneixements. Així, primerament acota el cicle formatiu que ha de donar unes aptituds superiors bàsiques, el que s’anomena “grau”. Tristament, mentre que a molts països europeus els graus seran de tres anys, l’Estat espanyol ha optat per no modificar la durada de quatre anys de les actuals llicenciatures. És obvi que això incrementa el risc que un estudiant no acabi el cicle formatiu.

A aquest cicle formatiu inicial, s’hi sumen dos cicles més: el màster i el doctorat. El màster, doncs, esdevé part de l’itinerari universitari reglat, consecutiu i complementari del grau, quan fins ara amb el nom de màster es trobaven titulacions extres de durada i qualitat molt variables. Donat que el grau capacita per si sol per a l’accés al mercat de treball, el nou màster és una formació especialitzada que incrementa la vàlua laboral. Però més enllà de l’ordenació conjunta de l’itinerari universitari en tot l’espai europeu, la nova estructura de tres cicles conté un objectiu molt ambiciós: integrar les experiències formatives que es donen fora de la universitat.

En efecte, l’establiment d’un marc europeu de qualificacions permet superar una lògica anquilosada que ha presidit el sistema de convalidacions universitàries fins ara. La idea és que no s’han de comparar assignatures, sinó capacitats i coneixements adquirits, sigui dins o fora de la universitat. I en això, l’experiència professional i la formació que es dóna a l’empresa juga un rol fonamental.

Una de les principals tasques que té el nou Ministeri de Ciència i Innovació en matèria d’educació superior, doncs, és vèncer les resistències de l’antiga i rígida visió dels estudis universitaris i desplegar el marc legal amb obertura de mires, aprofitant i promovent les possibilitats d’actualització que brinda el procés europeu, donant joc a la voluntat innovadora i la creativitat de molts equips universitaris i evitant la nefasta tendència tradicional a la uniformització.


Publicat a Expansión (8 de maig)

16 d’abril, 2008

Liderazgo en postgrados de economía

La Barcelona Graduate School of Economics (GSE) es una institución académica creada el 2006 con la confluencia de cuatro grupos de fuerte impacto internacional: el Departamento de Economía de la UPF, la Unidad de Análisis Económico de la UAB, el Instituto de Análisis Económico (IAE-CSIC) y el Centro de Investigación en Economía Internacional (CREI). Su doble objetivo es desarrollar una oferta de programas de postgrado íntegramente en inglés y reforzar y proyectar la investigación que ya llevan a cabo sus unidades.

El modelo de escuela de postgrado en economía produce sinergias entre docencia e investigación. Así como en las ciencias naturales las masas críticas de investigadores se articulan alrededor de laboratorios e instalaciones, y en las ciencias de la salud alrededor de hospitales, en las ciencias sociales es la fuerza de la actividad postgraduada la que genera ésta masa crítica.

Además de las organizaciones académicas públicas, el Patronato de la Barcelona GSE también incluye instituciones privadas que colaboran en la financiación de la GSE, igual como lo hacen los gobiernos catalán y español. Éste modelo de parteneriado público-privado permite reforzar la apuesta por hacer de la Barcelona GSE uno de los primeros núcleos europeos en los estudios de postgrado en economía. La base investigadora así lo permite: indicadores recientes muestran que la investigación que se lleva a cabo en los grupos de la GSE se clasificaría agregadamente entre el segundo y el tercer puesto a escala europea.

Este marzo se ha reunido el Consejo Científico de la Barcelona GSE para analizar su marco institucional, los contenidos de sus seis programas de máster, el funcionamiento de los dos doctorados de referencia y el potencial de la investigación que se lleva a cabo. Este órgano asesor está compuesto por 30 académicos de primera línea mundial, entre los cuales diez receptores del Premio Nobel de Economía.

Los participantes (provenientes en su mayoría de instituciones norteamericanas) coincidieron en confirmar el acierto del modelo de escuela de postgrado para el doble objetivo docente e investigador, que en Estados Unidos tiene una larga tradición. El rol de un consejo científico es fundamental en una organización como la GSE. La visión externa desde un alto estándar permite contrastar las apuestas estratégicas y las líneas de trabajo; y en el caso de la GSE, esto es particularmente importante.

La razón es que la apuesta de la Barcelona GSE se centra principalmente en el mercado internacional de másters profesionales, un mercado que fuera del mundo anglosajón es aún incipiente. En efecto, la creación del nuevo espacio europeo de educación superior, que según el proceso de Bolonia tiene que estar culminado en el 2010, introducirá en la Europa continental lo que ya existía en Gran Bretaña: un sistema universitario de tres ciclos (grado-máster-doctorado) que asegure la calidad y reconozca en toda la área las calificaciones y periodos de estudio respectivos.

La oferta educativa de la Barcelona GSE recoge la herencia y experiencia de los programas de máster en economía y en finanzas de la UPF, impulsados desde hace más de una década como parte del itinerario formativo del doctorado, y que hoy forman parte de la oferta de la GSE. El reto está en ser capaces de extender al modelo de másters profesionales los buenos resultados de los másters de investigación ya existentes.

El Consejo Científico también hizo hincapié en la relevancia de un objetivo que se ha planteado la Barcelona GSE: la creación de un fondo patrimonial o endowment, un modelo extendido en el mundo anglosajón pero poco común en la Europa continental: un fondo perpetuo los rendimientos del cual permiten garantizar estrategias a largo plazo, y que la GSE ha empezado con una dotación inicial de los presupuestos generales del Estado. El incremento de este fondo patrimonial posibilitará una mayor competitividad en los escenarios europeo e internacional.


Publicat a El Economista (16 d'abril)

08 d’abril, 2008

Del diàleg als monòlegs a la universitat

Aquest mes de març els rectors de les dues universitats més grans de Catalunya han patit conflictes aparatosos amb grups reduïts d’estudiants i altres persones, que han requerit de la intervenció dels mossos d’esquadra. A principis de mes va ser l’ocupació forçada de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB. I més recentment ha estat l’intent de boicotejar la Conferència de l’Associació d’Universitats Europees que acollia la UB.

En ambdós casos, els actes han tingut com a conseqüència la paral·lització de l’activitat docent, a més de la intervenció policial a demanda legítima dels equips de rectorat davant el desgovern generat. Si bé es tracta de dos casos extrems, no són pas casos aïllats. Avui, els equips de govern de les universitats es troben dia sí dia també amb actes de boicot organitzats per grups reduïts de persones, que a més en molts casos no són ni estudiants. Si ve un dirigent empresarial es condemnarà la privatització de la universitat. Si ve un càrrec públic es protestarà pel que correspongui en cada cas. Només els propis grups tenen dret a decidir qui pot parlar sense molèsties i qui no.

No es pot obviar que alguns partits polítics no són aliens a aquesta situació lamentable. Hi ha organitzacions polítiques juvenils que directament intervenen com a braç executor dels actes de boicot que després el seu partit rendibilitza. Jo he vist com responsables d’una d’aquestes organitzacions trucaven ostentosament a la seu central per a informar de com havien boicotejat un acte a la universitat en què participava el ministre de Justícia... del govern que el seu partit havia investit! Alhora, aquests mateixos grupuscles són els que s’asseguren que quan els seus dirigents polítics afins van a la universitat ningú no els molesti, acusant de feixistes als qui ho facin.

L’abús que aquests grups reduïts han fet del dret de protesta a la universitat ha arribat a uns extrems intolerables. La gran majoria d’organitzacions universitàries defensen que la universitat sigui “un espai obert i plural, on tothom sigui lliure per expressar la seva opinió i gaudir, al mateix temps, del respecte dels demés”. Això és, en realitat, el fonament de l’acadèmia. Si a la universitat no es poden escoltar totes les posicions ni donar-se el debat d’idees entre postures confrontades, on es podrà fer?

Cal desemmascarar el creixent ús abusiu que aquests grups minoritaris estan fent del dret a la protesta exercint impunement un veto arbitrari. Reivindiquen el dret a la llibertat d’expressió tot negant el mateix dret als òrgans de govern de la universitat, a les facultats o als departaments quan aquests conviden a parlar a persones externes, transformant la universitat en un territori de monòlegs ideològics –que només parli qui ells vulguin– enlloc de l’espai de diàleg que hauria de ser. Davant d’aquesta tendència inacceptable, no tan sols hem d’estar al costat dels rectors que planten cara al desgovern, sinó que hem de denunciar els polítics irresponsables connivents amb aquests fets.


Publicat a Expansión (3 d'abril)

05 de març, 2008

Combinació letal per a la recerca

Un dels raonaments de l’economia de mercat és que la competència estimula la millora, mentre que el monopoli la desincentiva. Aquesta idea és a la base de les demandes repetides per a treure l’aeroport del Prat d’una gestió asfixiant que frena la competència que podria fer, entre altres, a Barajas. En canvi, sembla que en política científica Catalunya està prenent un rol molt més passiu.

Tot i l’extraordinari èxit de les Starting Grants del Consell Europeu de Recerca, de les quals finalment 16 han anat a parar a institucions catalanes (un 5% del total europeu, quan la població catalana representa un 1,5%), i malgrat la força de la recerca que es fa a casa nostra davant de convocatòries publiques, competitives i basades en el mèrit, avui la realitat científica a Catalunya es troba en una cruïlla preocupant. El motiu és la suma de dos factors. D’una banda, la tendència al monopoli que conté el centralisme, i de la qual la recerca no s’escapa. I d’una altra, el distanciament preocupant de les administracions catalanes envers els seus centres de recerca d’excel·lència.

Pel que fa al primer factor, és interessant observar que el recent editorial de la prestigiosa Nature (28 de febrer) invita el pròxim govern espanyol a que “creï estructures legals” per a la recerca que garanteixin que la inversió pública sigui “sàviament gastada”. En tot l’article, però, ni s’esmenta que l’èxit de la ciència a l’Estat espanyol, “reflexat en guanyar moltes de les altament competitives Starting Grants”, es deu, en bona part, a l’esforç institucional dut a terme des de Catalunya amb la creació de centres de recerca amb personalitat jurídica i l’establiment d’ICREA. L’omissió d’aquesta informació podria induir a l’error d’interpretar el “sàviament” com a “centralitzadament”.

Però com indicava, el problema no prové en exclusiva de la tendència a veure-ho tot des de l’entorn de la capital espanyola. Prové també del risc que les institucions de recerca de Catalunya amb reputació internacional entrin en desacceleració degut a una certa sensació de vertigen dels decisors polítics davant la perspectiva de jugar a la primera divisió científica mundial.

La competitivitat internacional de la nostra recerca es basa no tan sols en la capacitat de generar institucions excel·lents que produeixin ciència de primer nivell, sinó també i sobretot en la seva capacitat d’atraure els millors científics mostrant que el nostre és un país que aposta fort per l’economia del coneixement i que, per tant, l’empenta creixent actual es mantindrà. Aquest ha estat, en realitat, el gran èxit dels Estats Units: institucions científiques punteres ben finançades sense incertesa sobre la inversió futura.

La combinació de la tendència centralista amb la manca de sensibilitat a casa nostra cap als esforços per a fer ciència de primera línia mundial pot tenir efectes negatius en relativament poc temps. Les administracions públiques catalanes haurien de ser conscients de la seva responsabilitat davant el perill que, enlloc de perseverar en les fórmules d’èxit, s’obri un proces seriós de deteriorament d’una reputació bastida amb molts anys d’esforços. I això, que no depèn de les eleccions espanyoles, pot ser qüestió de mesos.


Publicat a Expansión (5 de març)

08 de febrer, 2008

La ciència vol inversió

Una diferència important entre les decisions estratègiques polítiques i les empresarials és que les primeres es troben massa condicionades pel pes dels processos electorals. Aquest condicionament té unes conseqüències molt negatives a l’hora d’en l’establir una política científica, donat que la ciència vol inversió, no només de diners sinó també de temps.

La tradició científica no s’improvisa. La Llei d’universitats de Catalunya recorda en el seu preàmbul que la Universitat de Barcelona va estar clausurada entre 1714 i 1837, i que fins el 1954 no va poder atorgar títols de doctor. En comparació, per exemple, Cambridge ha tingut activitat científica ininterrompuda des de la seva creació el 1209: vuit-cents anys. No van ser especialment avançats: Jaume I va crear la de Lleida el 1300. La diferència està en la constància.

La diferència comparativa amb altres països pot fer pensar que no tenim capacitat de competir. Que hi ha llocs on la ciència és de punta, i a nosaltres ens ha tocat el rol d’admiradors passius. És aquesta postura mancada de confiança en les nostres possibilitats el que provoca les cícliques involucions en política científica que tant temen els recercadors, sigui generant incerteses en els compromisos econòmics, sigui rebaixant els estàndards de qualitat establerts prèviament.

En canvi, una modesta però solvent i compromesa inversió pública iniciada a Catalunya no fa ni una dècada, amb la creació de centres de recerca amb personalitat jurídica pròpia i iniciatives com el programa de captació d’investigadors ICREA, ha comportat un canvi espectacular. Ho mostra la primera convocatòria de Starting Grants impulsada pel Consell Europeu de Recerca, la més competitiva mai duta a terme a Europa, que dijous passat va decidir els 300 candidats escollits d’entre els més de 9.000 joves científics presentats.

El resultat és impressionant: dels 300 brillants joves recercadors, 15 són d’institucions catalanes, i 9 de la resta de l’Estat. I n’haurien estat setze amb el malaguanyat economista Antoni Calvó. Vuit dels guardonats –igual que Calvó– eren investigadors contractats per ICREA, una iniciativa excel·lent que des del 2001 ha dut a Catalunya 173 recercadors de primer nivell. A més, nou dels quinze guardonats pertanyen als nous centres de recerca creats en els darrers anys al nostre país, uns centres punters que a voltes han vist discutides les inversions compromeses.

Més enllà de congratular-nos i felicitar els joves científics, el bon resultat d’aquesta convocatòria hauria d’ensenyar-nos que tenim capacitat de generar ciència de màxim nivell. Una inversió valenta i constant del sector públic i el privat en iniciatives científiques de qualitat pot posar el nostre país a la punta en moltes àrees. I per a fer-ho, cal seguir apostant per tres ingredients indispensables. Primer, especialització en la recerca i garantia externa de la seva qualitat científica. Segon, autonomia de gestió que permeti flexibilitat i incentius a l’excel·lència. I tercer, compromisos econòmics a llarg termini, que redueixin la incertesa de les plataformes de suport a la recerca i incrementin el seu dinamisme.


Publicat a Expansión (8 de febrer)