05 de març, 2008

Combinació letal per a la recerca

Un dels raonaments de l’economia de mercat és que la competència estimula la millora, mentre que el monopoli la desincentiva. Aquesta idea és a la base de les demandes repetides per a treure l’aeroport del Prat d’una gestió asfixiant que frena la competència que podria fer, entre altres, a Barajas. En canvi, sembla que en política científica Catalunya està prenent un rol molt més passiu.

Tot i l’extraordinari èxit de les Starting Grants del Consell Europeu de Recerca, de les quals finalment 16 han anat a parar a institucions catalanes (un 5% del total europeu, quan la població catalana representa un 1,5%), i malgrat la força de la recerca que es fa a casa nostra davant de convocatòries publiques, competitives i basades en el mèrit, avui la realitat científica a Catalunya es troba en una cruïlla preocupant. El motiu és la suma de dos factors. D’una banda, la tendència al monopoli que conté el centralisme, i de la qual la recerca no s’escapa. I d’una altra, el distanciament preocupant de les administracions catalanes envers els seus centres de recerca d’excel·lència.

Pel que fa al primer factor, és interessant observar que el recent editorial de la prestigiosa Nature (28 de febrer) invita el pròxim govern espanyol a que “creï estructures legals” per a la recerca que garanteixin que la inversió pública sigui “sàviament gastada”. En tot l’article, però, ni s’esmenta que l’èxit de la ciència a l’Estat espanyol, “reflexat en guanyar moltes de les altament competitives Starting Grants”, es deu, en bona part, a l’esforç institucional dut a terme des de Catalunya amb la creació de centres de recerca amb personalitat jurídica i l’establiment d’ICREA. L’omissió d’aquesta informació podria induir a l’error d’interpretar el “sàviament” com a “centralitzadament”.

Però com indicava, el problema no prové en exclusiva de la tendència a veure-ho tot des de l’entorn de la capital espanyola. Prové també del risc que les institucions de recerca de Catalunya amb reputació internacional entrin en desacceleració degut a una certa sensació de vertigen dels decisors polítics davant la perspectiva de jugar a la primera divisió científica mundial.

La competitivitat internacional de la nostra recerca es basa no tan sols en la capacitat de generar institucions excel·lents que produeixin ciència de primer nivell, sinó també i sobretot en la seva capacitat d’atraure els millors científics mostrant que el nostre és un país que aposta fort per l’economia del coneixement i que, per tant, l’empenta creixent actual es mantindrà. Aquest ha estat, en realitat, el gran èxit dels Estats Units: institucions científiques punteres ben finançades sense incertesa sobre la inversió futura.

La combinació de la tendència centralista amb la manca de sensibilitat a casa nostra cap als esforços per a fer ciència de primera línia mundial pot tenir efectes negatius en relativament poc temps. Les administracions públiques catalanes haurien de ser conscients de la seva responsabilitat davant el perill que, enlloc de perseverar en les fórmules d’èxit, s’obri un proces seriós de deteriorament d’una reputació bastida amb molts anys d’esforços. I això, que no depèn de les eleccions espanyoles, pot ser qüestió de mesos.


Publicat a Expansión (5 de març)