09 de juny, 2008

Aposta per l'excel·lència universitària

Els rànkings en el món universitari varien segons els objectius. Així, per exemple, en el món de les escoles de negocis, els rànkings acostumen a valorar el full time MBA, amb indicadors que inclouen l’èxit professional dels graduats. En els rànkings més genèrics d’universitats, com el de Shanghai, té molta importància la producció científica agregada i, per tant, la massa crítica d’investigadors d’alt nivell.

La utilitat d’aquestes classificacions és establir un criteri de diferenciació que permeti destriar què és de qualitat i què no en un escenari global massificat. Igualment, serveixen d’incentiu perquè les institucions i països que han perdut avantatge competitiu puguin generar iniciatives per a recuperar-lo. És el que està passant darrerament a Europa en l’àmbit universitari i de recerca.

Fa temps que les universitats nord-americanes lideren les posicions mundials d’excel·lència acadèmica, en especial pel que fa a la producció científica. En això, un factor fonamental ha estat la importància i recursos que el món tant públic com privat dóna a l’ensenyament superior i a la recerca de punta als Estats Units. Antics alumnes, empreses o institucions filantròpiques contribueixen amb els seus diners a mantenir l’estela ascendent de les grans universitats nord-americanes.

Si bé és cert que Cambridge i Oxford resisteixen, Europa és conscient que necessita fer canvis molt més profunds per a recuperar la distància perduda. D’aquí provenen tant l’estratègia de recerca de Lisboa com el procés d’educació superior de Bolonya, les dues principals iniciatives europees en aquest àmbit. Però a més de la iniciativa europea, aquesta línia estratègica també es dóna en casos concrets.

Oxford, per exemple, ha impulsat recentment la campanya “Oxford Thinking”, amb l’objectiu d’aconseguir 1.250 milions de lliures que els permeti finançar els millors estudiants, i dotar millor les posicions acadèmiques, els programes de recerca i les infraestructures. Tot i que Oxford i Cambridge són universitats finançades en gran part per l’erari públic, saben que només sumant-hi aportacions privades i creant fons patrimonials forts –com els que ja tenen els colleges– podran dur a terme estratègies exitoses i estables a llarg termini.

Però no són només els grans noms. Molt aprop, al Midí, aquest dilluns es va inaugurar la Toulouse School of Economics, una institució que aplega un grup prominent d’acadèmics de la Université Toulouse 1, de la EHESS, del CNRS i de l’INRA. L’impuls inicial prové de ser un dels guanyadors fa dos anys de la iniciativa competitiva del govern francès que va crear dotze fundacions de cooperació científica, amb governança pública-privada i fons patrimonial propi, que a Toulouse va ser de 14 milions d’euros.

Dilluns, en l’acte d’inauguració, els responsables de la nova institució presentaven els resultats del compromís privat: 33 milions d’euros per al fons patrimonial, més del doble del que havia posat l’Estat. Entre els partners: Total, EDF, el Banc de França, la Caisse des Dépôts, BNP Paribas, Suez, Orange, La Poste... Al seu torn, l’empenta privada va generar un nou compromís públic. I així, la ministra d’Universitats i Recerca va anunciar que el Govern feia un matching de l’aportació privada, i atorgava 33 milions d’euros més per a l’endowment de Toulouse. En total, doncs, 80 milions de fons patrimonial. No hi ha dubte: en molts punts d’Europa el món públic i privat s’està adonant de la importància de tenir institucions universitàries que juguin a primera divisió mundial.


Publicat a Expansión (9 de juny)

1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola de nou. Segon comentari del dia... ja veus que em tens "enganxada" ;). Més preguntes: com creus que contribueix el procés de Bolonya "real" (i no el teòric, que és molt maco) a l'excel·lència i blabla? T'has plantejat que el sistema actual de valoració de l'excel·lència científica pugui ser fraudulent, subjectiu i sotmès als desitjos de la política i de l'economia? Perquè seria "naive" no pensar-ho... Realment creus que aconseguir l'excel·lència científica passa per criteris de qualitat objectius? Per què ho planteges també des del punt de vista de "guanyar avantatge competitiu"? En quin sentit? Hem de seguir aquest model perquè és el que "ha guanyat"? Em sona gairebé a darwinisme social, si ho dugués a un extrem teòric (i que consti que ho dic sense faltar! ;), només per a crear debat, si t'inspira!).