07 de juny, 2008

Atracció de talent, malgrat tot

Una bona combinació per a fugir de la tendència oscilant entre l’autocomplaença i el derrotisme és plantejar-se objectius ambiciosos i estar disposats a ser autoexigents i constants per a assolir-los. És el que ens recordava fa un any una exposició al Metropolitan Museum de Nova York, quan deia que el 1900 “els catalans somniaven en transformar Barcelona en un centre a escala mundial, rivalitzant amb París i Londres, una ambició que tan sols s’assoliria a través d’un compromís permanent amb la modernització i el progrés”.

Aquest somni es dóna avui al nostre país en l’àmbit de l’educació superior i la recerca, en el qual els darrers quinze anys s’ha donat un salt important, sumant esforços rellevants des d’àmbits públics i privats que han treballat per a transformar Barcelona i el seu entorn en una àrea líder en coneixement. La Barcelona Graduate School of Economics és una de les darreres iniciatives en aquest sentit.

I és que més enllà del discurs, molts no perceben els retorns de la inversió en recerca i educació superior. I així, cal insistir en la importància per a la producció econòmica i l’activitat intel·lectual de disposar d’institucions capdavanteres en els estudis universitaris i en la recerca. Europa en el seu conjunt ho ha entès, i és per això que s’estan impulsant iniciatives que volen reduir la distància que ens separa dels Estats Units i, alhora, evitar ser avançats per l’Àsia emergent.

L’atracció de talent acadèmic –estudiants graduats i recercadors– requereix d’una combinació de tres elements. Primer, institucions sòlides que s’hagin guanyat reputació. En segon lloc, massa crítica amb la que el talent s’hi senti còmode; i finalment, absència d’incertesa sobre el futur d’aquestes institucions. A casa nostra podem dir que ja hi ha un nombre important d’institucions solvents i que la massa crítica va en augment; el repte més gran es troba en esvair la incertesa.

L’empenta pública i el compromís de les universitats ha generat en els darrers anys centres de recerca punters que en poc temps han situat l’activitat científica catalana al mapa internacional, com s’ha vist amb les recents Starting Grants del European Research Council. Recordem-ho: en una convocatòria competitiva d’escala europea, amb més de 9.000 joves candidats per a 300 grants, 16 d’elles han estat d’institucions catalanes (un 5% del total europeu, quan la població catalana representa un 1,5%). La resta de l’Estat ha tingut 9 escollits.

La força d’aquestes institucions de recerca, punta de llança de les universitats i del sistema científic català, també ha contribuït a incrementar la massa crítica d’investigadors de primera línia que decideixen fer de Barcelona la seva llar acadèmica. A això s’hi suma l’acció valenta dels departaments que han fet polítiques no endogàmiques de contractació, generant cercles virtuosos amb programes doctorals de prestigi que atrauen bons estudiants i professors internacionals. I també el treball intens de les escoles de negocis, referents en els estudis graduats.

El repte principal de l’atracció de talent, doncs, rau en esvair la incertesa. És fonamental poder garantir que les institucions acadèmiques que s’han creat per a competir internacionalment puguin seguir gaudint tant d’un compromís pressupostari estable, públic i privat, com de la imprescindible flexibilitat de gestió. Només així s’aconseguirà que Barcelona i Catalunya sigui cada cop més una àrea generadora de coneixement i capaç d’atraure talent.


Publicat a Dossier Econòmic (7 de juny)