26 de setembre, 2012

Visca Espanya


Durant molts anys, els qui hem defensat la idea que Catalunya ha de ser independent d’Espanya hem fet servir, majoritàriament, la paraula ‘Espanya’ com a equivalent del subjecte que consideràvem que ens oprimia. L’expressió “Espanya ens roba” n’és un bon exemple. Les negatives de les institucions i les formacions polítiques espanyoles al desenvolupament del nostre autogovern, les laminacions competencials, l’ofec econòmic o l’intent de generar conflicte al voltant de la llengua venien, dèiem, “d’Espanya”.

Som molts, alhora, els qui no ens hem identificat amb Espanya com a país, com a societat, com a cultura. Fonamentalment, perquè la conformació d’Espanya com a comunitat política i cultural s’ha fet, gairebé sempre, negant els elements d’identitat catalana, inclosa la llengua. També en la governança: com explica Borja de Riquer, el percentatge de ministres catalans als governs espanyols durant el segle XIX va estar molt per sota del que representava la seva població.

Avui, les circumstàncies dels darrers anys han dut a què una majoria de ciutadans de Catalunya creguin que el nostre país ha de disposar d’un Estat propi. Però m’atreveixo a dir que una gran part d’aquestes persones no tenen els mateixos ressorts que aquells qui mai hem sentit cap identificació amb la bandera espanyola, la “Roja” o la llengua castellana. És per això que, si veritablement volem contribuir a què l’objectiu d’una Catalunya independent sigui finalment realitat, hem de ser capaços d’entendre tres coses: que l’independentisme no és una religió; que hi ha i hi haurà catalans que se sentin, d’una manera o d’una altra, espanyols; i que Espanya ens serà sempre un país molt proper.

Primerament, l’independentisme no és una religió. Però molts ho creuen. Pensen que “ser” independentista requereix d’un procés de conversió, i vigilen si els gests i les paraules traeixen el convers. Li diuen “benvingut a casa”, fent-li notar que ells van veure la veritat abans, i filtren el seu parer sense oblidar que, “abans”, era “dels altres”. Com en una religió, li demanen que repeteixi les mateixes frases i entoni els mateixos cants, i expressi el mateix odi a l’“enemic”.

Però moltes de les persones que avui pensen que Catalunya necessita un Estat propi no s’identifiquen, o no es volen identificar, amb l’adjectiu “independentista”. Tant perquè l’independentisme ha creat els seus codis culturals d’identificació, molt particulars; com perquè hi ha força ciutadans que volen un Estat propi donades les circumstàncies actuals, però no el voldrien si les circumstàncies fossin diferents. No són “conversos”, són persones que apliquen el seu criteri en una societat democràtica. I no els guia cap odi, sinó la voluntat d’una societat millor.

Això se suma a la segona idea: hi ha i hi haurà molts catalans que se sentin, d’una manera o d’una altra, espanyols. I això no és ni ha de ser cap problema. S’ha vist amb les celebracions de les victòries de la “Roja” per moltes persones que creuen que Catalunya necessita un Estat propi. Però també es dóna per lligams familiars, per idioma matern, per afinitats culturals. De fet, hi ha americans de quarta o cinquena generació que es consideren “italo-americans”, i no passa res. Per això, tota referència ofensiva cap a “Espanya” o “els espanyols”, sense filtre, és, a més d’una generalització injusta, una postura estratègicament nefasta si volem sumar ciutadans del nostre país en pro de l’Estat propi.

La tercera idea enllaça amb l’anterior: Espanya ens serà sempre un país molt proper. Potser serà l’Estat on hi hagi més territoris catalanoparlants, i voldrem que no n’anul·li la seva diversitat. Molts catalans hi tindran família, o paisatges d’infantesa, o terres i persones a qui estimen. Això, sigui o no Catalunya un país independent.  Ara que comencem un procés que ens ha de dur a l’Estat propi, hem de tenir cura que el procés ens faci un país nascut de la il·lusió, no del ressentiment o del narcisisme. I que sàpiga explicar a Espanya i als seus ciutadans que el nostre és un projecte en positiu, com ho va ser la manifestació de l’Onze de Setembre. Com va dir Xavier Rubert de Ventós, per a abraçar-nos hem de ser dos.


Publicat a Tribuna, 25 de setembre de 2012

25 de setembre, 2012

Referèndum: legitimitat democràtica


Catalunya només disposarà d’Estat propi si el procés que hi du està democràticament legitimat, tant des de l’òptica dels propis ciutadans com de la comunitat internacional. Malgrat això, l’èxit de la manifestació de l’11 de setembre i la negativa dels grans partits espanyols a què pugui existir un referèndum, ha generat corrents que defensen que el Parlament proclami unilateralment la independència. La tesi és que les institucions espanyoles, esgrimint la Constitució, mai no acceptaran el debat sobre una Catalunya fora d’Espanya, pel que és millor no perdre el temps.

Crec que aquesta postura és un error, i que minaria la legitimitat del procés. El més important del moment en què ens trobem és que ha mostrat que hi ha una part molt nombrosa de ciutadans de Catalunya que volen un Estat propi. Això ho han vist catalans amb parers diferents, espanyols no fonamentalistes, i premsa i decisors internacionals que han analitzat què ha dut tanta gent a posicionar-se. En democràcies occidentals, només hi ha dos casos on s’han donat situacions similars: Quebec i Escòcia. I en els dos, el referèndum ha donat al procés una legitimitat democràtica acceptada per les parts.

Si enlloc del referèndum s’optés per la proclamació unilateral d’independència, encara que la possibilitat estigués inclosa als programes electorals, la legitimitat s’erosionaria. Per dos motius. Un, perquè les formacions polítiques tenen els seus models de societat diferenciats, i no quedaria clar com això ha influït en els vots. I dos, perquè un procés com aquest requereix que la gran majoria de ciutadans puguin escoltar netament els arguments a favor i en contra d’un Estat propi, debatre’ls, i elegir amb llibertat. I això només es pot donar en un referèndum.

Centrar-se en l’objectiu del referèndum sobre l’Estat propi té molts avantatges. Primerament, legitima. Tant cara als ciutadans de Catalunya, com als espanyols i als observadors internacionals, demanar un procés democràtic de decisió mostra que no hi ha voluntat d’imposició: es vol tenir en compte el parer de tots els ciutadans. Segon, no es demana als partits que interpretin el que pensen els ciutadans, sinó que els possibilitin decidir. Això és especialment important per als partits que tenen dubtes sobre què pensen una gran part dels seus votants, però que accepten que la decisió ha de raure en els ciutadans de Catalunya.

Tercer, és un objectiu de consens per a la gran majoria del Parlament. Si és cert que els partits creuen en la discussió democràtica, CiU, PSC, ERC i ICV poden arribar a l’acord d’incloure cadascun en el seu programa electoral que impulsaran l’organització d’un referèndum sobre l’Estat propi amb una pregunta clara que permeti respondre “sí” o “no”, en un procés deliberatiu on totes les opcions s’hagin pogut debatre obertament. I deixar clar que tots ens comprometem a acceptar el resultat del procés democràtic, sigui quin sigui, i a treballar pel futur del país.

Però a més, per a aquells que pensem que Catalunya necessita un Estat propi per a garantir el seu futur, l’objectiu del referèndum demostra la nostra confiança en aquest projecte. Avui, a Catalunya hi ha gent que vol un Estat propi –federat o no– i gent que vol l’Estat espanyol, i ambdues opcions han d’acceptar la legitimitat de l’altra. Ara bé, si creiem en la força de les nostres raons, hem de poder convèncer dels avantatges del nou projecte a les persones que dubten o que veuen desavantatges en obtenir un Estat propi.

El dia després del referèndum, tots seguirem visquent aquí i ens caldrà de la implicació de tothom per a millorar el país. Hem d’explicar amb respecte el model de societat oberta que volem bastir, i perquè pensem que és millor que el projecte esgotat en què vivim ara. No voler la independència no comporta no ser bon català, i cap ciutadà no ha de sentir en el debat que s’ofèn la seva terra d’origen, o la de la seva família. Espanya serà per sempre el país amb qui haurem de conviure, sigui dins el mateix Estat, sigui com a estats europeus veïns.

Per tot això, la legitimitat democràtica del procés ha de ser indubtable. Òbviament, és molt probable una negativa del Govern espanyol i del PSOE a l’existència del referèndum. Però aleshores, el xoc entre els partits catalans i les institucions espanyoles, cara a la ciutadania i cara al món, no serà per la independència, sinó pel dret democràtic dels ciutadans de Catalunya a decidir. Les formacions polítiques catalanes, doncs, haurien d’acordar una proposta de mínims compartida per incorporar als seus programes electorals: l’organització del referèndum, i un encàrrec al Parlament per procedir en cas que les institucions espanyoles neguessin aquest dret democràtic.


Publicat a l'Ara, 25 de setembre de 2012