26 de setembre, 2012

Visca Espanya


Durant molts anys, els qui hem defensat la idea que Catalunya ha de ser independent d’Espanya hem fet servir, majoritàriament, la paraula ‘Espanya’ com a equivalent del subjecte que consideràvem que ens oprimia. L’expressió “Espanya ens roba” n’és un bon exemple. Les negatives de les institucions i les formacions polítiques espanyoles al desenvolupament del nostre autogovern, les laminacions competencials, l’ofec econòmic o l’intent de generar conflicte al voltant de la llengua venien, dèiem, “d’Espanya”.

Som molts, alhora, els qui no ens hem identificat amb Espanya com a país, com a societat, com a cultura. Fonamentalment, perquè la conformació d’Espanya com a comunitat política i cultural s’ha fet, gairebé sempre, negant els elements d’identitat catalana, inclosa la llengua. També en la governança: com explica Borja de Riquer, el percentatge de ministres catalans als governs espanyols durant el segle XIX va estar molt per sota del que representava la seva població.

Avui, les circumstàncies dels darrers anys han dut a què una majoria de ciutadans de Catalunya creguin que el nostre país ha de disposar d’un Estat propi. Però m’atreveixo a dir que una gran part d’aquestes persones no tenen els mateixos ressorts que aquells qui mai hem sentit cap identificació amb la bandera espanyola, la “Roja” o la llengua castellana. És per això que, si veritablement volem contribuir a què l’objectiu d’una Catalunya independent sigui finalment realitat, hem de ser capaços d’entendre tres coses: que l’independentisme no és una religió; que hi ha i hi haurà catalans que se sentin, d’una manera o d’una altra, espanyols; i que Espanya ens serà sempre un país molt proper.

Primerament, l’independentisme no és una religió. Però molts ho creuen. Pensen que “ser” independentista requereix d’un procés de conversió, i vigilen si els gests i les paraules traeixen el convers. Li diuen “benvingut a casa”, fent-li notar que ells van veure la veritat abans, i filtren el seu parer sense oblidar que, “abans”, era “dels altres”. Com en una religió, li demanen que repeteixi les mateixes frases i entoni els mateixos cants, i expressi el mateix odi a l’“enemic”.

Però moltes de les persones que avui pensen que Catalunya necessita un Estat propi no s’identifiquen, o no es volen identificar, amb l’adjectiu “independentista”. Tant perquè l’independentisme ha creat els seus codis culturals d’identificació, molt particulars; com perquè hi ha força ciutadans que volen un Estat propi donades les circumstàncies actuals, però no el voldrien si les circumstàncies fossin diferents. No són “conversos”, són persones que apliquen el seu criteri en una societat democràtica. I no els guia cap odi, sinó la voluntat d’una societat millor.

Això se suma a la segona idea: hi ha i hi haurà molts catalans que se sentin, d’una manera o d’una altra, espanyols. I això no és ni ha de ser cap problema. S’ha vist amb les celebracions de les victòries de la “Roja” per moltes persones que creuen que Catalunya necessita un Estat propi. Però també es dóna per lligams familiars, per idioma matern, per afinitats culturals. De fet, hi ha americans de quarta o cinquena generació que es consideren “italo-americans”, i no passa res. Per això, tota referència ofensiva cap a “Espanya” o “els espanyols”, sense filtre, és, a més d’una generalització injusta, una postura estratègicament nefasta si volem sumar ciutadans del nostre país en pro de l’Estat propi.

La tercera idea enllaça amb l’anterior: Espanya ens serà sempre un país molt proper. Potser serà l’Estat on hi hagi més territoris catalanoparlants, i voldrem que no n’anul·li la seva diversitat. Molts catalans hi tindran família, o paisatges d’infantesa, o terres i persones a qui estimen. Això, sigui o no Catalunya un país independent.  Ara que comencem un procés que ens ha de dur a l’Estat propi, hem de tenir cura que el procés ens faci un país nascut de la il·lusió, no del ressentiment o del narcisisme. I que sàpiga explicar a Espanya i als seus ciutadans que el nostre és un projecte en positiu, com ho va ser la manifestació de l’Onze de Setembre. Com va dir Xavier Rubert de Ventós, per a abraçar-nos hem de ser dos.


Publicat a Tribuna, 25 de setembre de 2012