15 d’agost, 2014

Educació: modelar el país que volem

Sota el rètol del ministeri d’Educació de Singapur s’hi pot llegir el lema: Moulding the future of our nation [Modelant el futur de la nostra nació]. I, en efecte, parlar sobre educació ha de comportar pensar quin país desitgem i quins valors, actituds i aptituds creiem que haurien de tenir els seus ciutadans.

L’educació no és responsabilitat exclusiva de l’escola: la família i l’entorn sociocultural hi juguen també un rol molt important. Però l’escola és la institució de què s’ha dotat la nostra societat per garantir que tots els infants puguin assolir el màxim del seu potencial i definir el seu projecte de vida amb èxit. Per tal de saber si l’escola fa bé la seva feina, s’han anat introduint sistemes que mesuren els resultats de l’educació. Però, si mirem amb detall què es mesura, també podrem percebre què entenem per èxit.

Els rànquings PISA sobre educació creats l’any 2000 per l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), per exemple, situen Singapur al capdavant dels sistemes educatius de tot el món. En canvi, el govern del país constata avui l’efecte del kiasu, pànic al fracàs, entre els nens i nenes. La pressió a la qual estan sotmesos per treure bons resultats acadèmics ja abans de l’adolescència és tan intensa que el kiasu comporta la no-cooperació sistemàtica, el desig que els altres no se’n surtin per estar més ben posicionat.

Quan a Hong Kong, Xangai, Taiwan o Singapur parles amb catalans i altres europeus que hi viuen, tots s’admiren del ritme de creixement econòmic d’aquestes comunitats. Però, alhora, els espanta el model de vida que s’imposa als seus infants i joves, que viuen sota la pressió constant de la competitivitat. Des de petits tenen una agenda plena d’activitats extraescolars “productives”, que comencen a les set del matí i s’estenen fins abans d’anar a dormir, dissabtes inclosos.

A Catalunya ja intuïm que aquest no és el model que volem. Es veu en la bona acollida que està tenint l’encertada iniciativa per la reforma horària "Ara és l’hora", amb l’objectiu que les persones puguin gaudir d’un temps de qualitat. A més, tampoc res diu que l’obsessiu sistema educatiu dels països asiàtics que lideren els rànquings generi una economia més pròspera ni una societat amb qualitat de vida.

No hi ha cap dubte que la comprensió lectora, les matemàtiques i el coneixement científic són fonamentals per a l’èxit laboral i s’han d’ensenyar bé. Però sense iniciativa, autonomia, curiositat, creativitat, persistència, diligència i capacitat d’adaptació, els coneixements cognitius esdevenen insuficients. Això és el que l’economista i premi Nobel James Heckman està demostrant des de fa més de dues dècades: el pes determinant de les habilitats no cognitives i la seva adquisició en l’èxit futur dels infants i en la disminució de les desigualtats.

L’educació escolar s’està repensant arreu del món. Però, en particular, als països desenvolupats sabem que el sistema educatiu pel qual optem ens dirà la definició d’èxit que volem per als nostres infants, la concepció del benestar que tenim per als nostres ciutadans i la idea de prosperitat i igualtat d’oportunitats que ens agradaria que prevalgués en la nostra societat.

En l’última dècada, a Catalunya hem viscut un canvi demogràfic important: més d’un milió de nouvinguts que han canviat la composició dels nostres barris i escoles. De com siguem capaços de generar, avui dia, grans acords per millorar l’educació pública, la seva organització, dotació i rendiment de comptes, i la formació dels mestres, se’n derivarà que d’aquí una dècada tinguem un país més cohesionat i preparat, amb bons professionals i ciutadans que sàpiguen estimar la vida o, al contrari, una societat segregada.

En lloc d’esdevenir llocs de marginació, dels nostres barris en poden sortir futurs Maya Angelou, Amartya Sen, Zaha Hadid, Rubén Blades o Malala Yousafzai. De fet, l’alcalde de Nova York acaba de nomenar la brillant Carmen Fariña, nascuda a Brooklyn, filla d’immigrants gallecs, directora de la política educativa de la ciutat, amb gairebé tanta població escolar com la catalana.

Els nostres reptes són importants. Catalunya se situa entre els països europeus amb més fracàs escolar, un 24,7% (el doble de la mitjana europea, que és de l’11,9%), un percentatge pròxim al que tenim de pobresa infantil. Trencar el cercle viciós que perpetua la pobresa és fonamental, com ho és pensar en l’educació de ciutadans lliures i en el país de benestar i progrés que volem. Comptem amb una llarga tradició pedagògica i amb bons professionals. D’altra banda, ara que hem de preparar el nou estat cal evitar el partidisme en les polítiques educatives i encarar les reformes necessàries per fer realitat un model educatiu ambiciós i de consens, com va fer Finlàndia fa tres dècades.


Publicat al diari Ara, 15 d'agost de 2014