14 de juliol, 2015

Eduard Vallory: “On més èxit té el treball competencial és en entorns desfavorits”

Ni més ni menys que repensar l’educació. Aquest és l’ambiciós objectiu de Rethinking Education, l’informe elaborat per la UNESCO que es presenta aquest dimarts a Barcelona, en el marc de la campanya Edupost2015, una iniciativa impulsada pel Unescocat i la Fundació Jaume Bofill amb l’objectiu d’aprofundir en la qualitat i l’equitat de l’educació a Catalunya. En aquesta entrevista, Eduard Vallory, president d’Unescocat, destaca les particularitats d’un informe que posa les bases d’una educació que ja no fixa la seva mirada en els resultats, sinó en un aprenentatge que incorpori també aspectes emocionals i ètics. El gran repte, segons Vallory, és fer el pas defintiu, més enllà del discurs fàcil, cap a una educació realment competencial, que doni eines als joves per viure en societats cada cop més complexes.
L’informe Delors, l’any 1996, va identificar els pilars de l’educació com el saber, el fer, el ser i el viure junts. A hores d’ara a l’escola amb prou feines s’aprèn a saber. De la resta no en tenim notícia. Per què?
Fa quasi 30 anys que a tot el món es planteja de forma majoritària un enfocament competencial i significatiu de l’educació, en el qual els coneixements són instruments per possibilitar les competències. Però hi ha un desfassament entre discurs i pràctica, perquè de competencial ho són PISA i la LOGSE o la LEC, però seguim pensant en les matèries tradicionals. Parlem del rol dels mestres com a facilitadors però seguim amb el model aplicador. Parlem de currículum competencial però seguim pensant en els llibres de text. El gran repte és trencar aquest desfassament. Necessitem un sistema d’organització de l’aprenentatge diferent.
El pas de la teoria a la pràctica és el gran repte de l’educació des de fa 100 anys… 
Sí, però ara tenim dues grans diferències. En primer lloc, ara tenim coneixement de com aprenen les persones, com a conseqüència de l’evolució de les ciències cognitives i altres indicadors econòmics i sociològics. Això demostra, com es pensava fa 100 anys, que si un aprenentatge no és significatiu no és un aprenentatge profund. I en segon lloc, ha irromput internet, i el seu és un impacte sense precedents en l’accés a la informació i el coneixement i en la manera com els humans ens relacionem i organitzem. Això transforma les competències que la societat requereix de les persones perquè siguin ciutadans amb un projecte de vida plena. Aquests dos elements ens urgeixen a una transformació de l’educació.
Moltes escoles i instituts a Catalunya ja han transformat la seva organització i la forma com aprenen els infants, però no sembla que el seu model s’acabi d’estendre. Com t’ho expliques?
És una suma de molts factors. No hem sigut capaços de visualitzar que el conjunt d’escoles que incorporen el treball competencial responen a un marc d’escola similar. Des dels Jesuïtes fins als centres públics Congrés Indians o Quatre Cantons, tots responen a un mateix model, que té variacions en les seves aplicacions, però que coincideix en entendre el rol de l’aprenentatge, dels mestres, dels nens i nenes, de les avaluacions… Hem de crear un marc comú d’escoles centrades en l’aprenentatge significatiu, i a dins ja veurem que hi ha moltes fórmules. Però el marc ha de ser únic, i ara no hi és.
Com s’elabora el marc?
D’entrada hi ha un inconvenient, i és que moltes d’aquestes escoles són percebudes com experiments, i no és veritat. Tots els centres que avui anomenem innovadors, o vius, tenen un marc comú, que crec que el podem trobar, per sortir de l’opinologia, en la definició de l’OCDE dels set principis de l’aprenentatge. 1) El centre de l’aprenentatge són els alumnes, i no la instrucció; 2) l’aprenentatge és de naturalesa social, o sigui, sobretot cooperatiu; 3) les emocions i les motivacions són part integral de l’aprenentatge; 4) l’aprenentatge ha de tenir en compte les diferències individuals que hi ha en cadascun dels infants; 5) l’esforç dels estudiants és clau pera l’aprenentatge, evitant la sobrecàrrega, la monotonia, i la por; 6) l’avaluació contínua afavoreix l’aprenentatge, i té com a objectiu que els estudiants es regulin autònomament; i 6) aprendre és construir connexions horitzontals, superant la divisió entre disciplines. Ara agafa totes les escoles innovadores que coneguis i veuràs que quadren amb aquests set elements.
Aquest marc no casa amb alguns plantejaments de l’Administració. Quin ha de ser el seu paper?
Bé, a Catalunya hem heredat, sense fer una transformació profunda, un model d’escola del franquisme, que té com a premissa que l’ensenyament és transmissiu, que l’escola pública no té projecte propi i que el professorat és aplicatiu. Al primer terç del segle XX es va desenvolupar un model alternatiu, amb equips docents vinculats als projectes, com a l’Escola del Mar o la del Bosc, però això queda tancat amb el franquisme, i quan la Generalitat restableix el model d’escola pública hereda aquest últim. L’escola pública, malgrat l’esforç del professorat, ve d’una estructura que és aliena al model de país de què un dia ens vam dotar. ¿Per què avui seguim pensant que un professor de Primària ha de cobrar més o tenir més formació que un de 0-3, quan sabem que dels 0 als 5 anys el desenvolupament cognitiu és infinitament més gran que després? Perquè socialment venim d’aquesta inèrcia.
Aquest replantejament de l’educació té una magnitud que requeriria la participació i consens de tots els actors del sector. Estàs pensant en processos com el que es va fer a Finlàndia? 
No ens podem replantejar l’organització de l’aprenentatge si no hem fet abans una anàlisi honesta del propòsit de l’educació. T’has de creure que el que els cal als nens no és saber què és una catàfora sino adaptar-se a un món ple d’informació accelerada. D’elements d’organització n’hi ha molts, entre ells a Finlàndia. Allà, un cop clarificat el propòsit, han decidit tenir un sistema de gestió de l’escola local, amb direccions amb responsabilitat sobre el projecte, amb professorat seleccionat en base a aquest projecte… Però tot això ha de respondre al propòsit.
A Finlàndia el propòsit era tenir ciutadans ètics, solidaris, segons el professor Xavier Melgarejo. L’informe Repensem l’educació també fa èmfasi en el paper de les humanitats en l’educació. 
La pregunta de quin ciutadà volem l’hem d’abordar com a país. Mai hem sigut capaços de saltar la fase discursiva, com sí que van fer a Finlàndia. I això està relacionat amb el que explica la UNESCO d’un enfocament holístic de l’educació, que englobi tres aspectes, fins ara desagregats: el cognitiu, l’emocional i l’ètic. Fins ara ens hem centrat en el cognitiu perquè és el fàcils d’avaluar. Com s’avaluen les emocions o l’ètica? I no són temes menors! Tenen a veure amb si pagues impostos o evadeixes, per exemple. Avui sabem que l’aprenentatge està relacionat amb les emocions. Si l’entorn familiar és difícil, si el nen o nena té sensació de frustració, ràbia o impotència i no ho pot canalitzar, l’acabarà impactant, ja sigui a través del bullying, de la violència domèstica, etc.
Transformar l’aprenentatge perquè sigui més actiu, personalitzat, inclusiu… És un discurs que sovint pot topar amb una realitat complicada. Com ho fem per convèncer un mestre de Can Zam, que té 30 alumnes, més de la meitat dels quals amb problemes a casa, sense implicació de les famílies…?
On més èxit té el treball competencial és en entorns desfavorits. No és casualitat que el mètode Montessori nasqués per a criatures amb dificultats d’aprenentatge. Si penses en l’entorn més reaci a l’aprenentatge i els dones una alternativa al llibre de text en forma de projecte que els motivi, no és difícil pensar què els enganxarà més. Què li diria al professor? Que els joves d’entorns desfavorits són els primers que veuen si l’aprenentatge els resultarà útil. Però un mestre sol no pot canviar-ho tot. Depèn de que els mestres treballin com un sol equip compromès amb un projecte i amb direccions clares.
Però les desigualtats segueixen sent tan fortes a Catalunya que difícilment quedaran compensades per l’acció educativa, per molt significativa que sigui. 
Parcialment. Hem de garantir com a societat que tots els infants tinguin les condicions bàsiques per a una vida digna i un aprenentatge de qualitat. Això té a veure amb la salut, l’alimentació, l’entorn afectiu… No només amb l’escola, és evident. Però això no pot ser excusa per no fer aproximacions a aprenentatges significatius. Les estratègies que generen aquests aprenentatges són eines de canvi. Són l’eina total? No, també tenim el mercat laboral o l’Estat del benestar, però no ens ha de servir d’excusa per no implementar metodologies amb sentit o per no demanar als mestres que creguin i es comprometin amb l’èxit de cada nen i cada nena.
A l’inici has parlat d’internet com l’altre gran canvi en l’educació del segle XXI. En quin sentit? 
En el sentit que transforma la manera com ens interrelacionem en el pla personal, professional i social. LinkedIn, Facebook, WhatsApp, Napster o Spotify s’han creat en els últims 15 anys i canvien radicalment la manera com interaccionem. Això comporta un canvi en les competències necessàries per a la vida. I estem encara en un punt molt inicial de l’impacte d’internet. Jo vaig entrar a treballar l’any 2000 al departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació i encara no teníem e-mail. Al departament que s’encarregava de Societat de la Informació! Situem-nos! El canvi és molt bèstia i encara no l’hem percebut, i ens quedem encallats debatent si hem de fer servir pissarres digilats o si deixar entrar el mòbil a classe, quan es tracta d’una altra dimensió.
Però sembla que ara ja es comença a entendre que revolucionarà les aules. 
Sí, ara sí. Ha d’impactar en el propòsit de l’educació i, llavors, en l’organització de l’aprenentatge.
Tot i així, en una entrevista Philipp Schmidt ens assegurava que sí, que internet sacseja la forma com transmetem informació i coneixements, però les emocions segueixen pertanyent al món de la presencialitat. Ho comparteixes?
És que està tot relacionat! En el plantejament holístic, que contempla allò cognitiu, ètic o emocional, es treballa globalitzadament les mates o les emocions perquè té a veure amb el que fas cada dia. Schmidt diu que el canvi tecnològic és molt accelerat però les emocions segueixen sent les mateixes: por, creativitat, iniciativa, empatia… No canvien, però sí que ho fan els entorns. Com que l’entorn canvia a una velocitat exponencial, has de pensar quines competències necessitarà una nena que avui fa P-5, tenint en compte que fa 15 anys no teníem ni correus electrònics.
En un entorn tan canviant, doncs, el pròposit de l’educació ha de respondre a uns fonaments molt flexibles. Quins són?
És el que diu l’informe. La competència més important és aprendre a aprendre. Calen unes bases molt clares de competències bàsiques apreses significativament perquè et siguin útils per a la vida, i una capacitat extrema d’adaptabilitat: aprenentatge ràpid, creativitat, iniciativa, capacitat de treball horitzontal que permeti adaptar-te i créixer en altres contextos i entorns… Fa 20 anys la llicenciatura en Dret et donava un projecte de vida. Ara ja no. I aquest paradigma impacta en l’educació, de la Primària a la universitat. El dia que LinkedIn, per exemple, pugui acreditar les teves competències tal com Tripadvisor ho fa amb els llocs on anar de vacances, s’haurà transformat tot el procediment de la formació.

Publicat al Diari de l'Educació, 14 de juliol de 2015